ACAMPADA AL COR DEL DISTRICTE ECONÒMIC DE LONDRES

L’acampada de la capital anglesa segueix l’exemple de les homòlogues americanes i intenta alentir les lluites socials al cor del sistema capitalista europeu.

Guillem Colom. Bangor, Gal·les.

Quan el passat 15 d’octubre una grup de persones ocuparen l’explanada de la Catedral de Sant Pau, al bell mig del districte econòmic de Londres, molts pensaren que la protesta tenia els dies contats. La societat britànica mostra, generalment, poca comprensió a les protestes al carrer, ja que es considera que el lloc per a fer política és el parlament, el més antic del món, que en diuen del de Westminster. A hores d’ara és David Cameron, Primer Ministre britànic, qui està liderant a Europa la política de retallades més extrema des de la funesta era Thatcher, i dins una part significativa de la societat hi ha un convenciment que aquestes retallades no han fet més que començar, que el pitjor està per venir.

En aquest context va néixer Occupy London. La protesta va començar per mostrar la solidaritat amb Occupy Wall Street, la qual cosa ens mostra dos fets: en primer lloc, que els britànics segueixen observant amb molta més atenció el que succeeix als Estats Units d’Amèrica que a Europa; i en segon lloc, que el moviment d’ocupacions està agafant un perfil global, o més bé Occidental, perquè aquest tipus de protesta està funcionant, majoritàriament, a les capitals de l’anomenat món Occidental.

Dues acampades en set dies

El 15 d’octubre els manifestants començaren a muntar les tendes i a organitzar l’acampada, amb el suport de Julian Assange, qui va fer un petit parlament. Al dia següent ja es va fet públic un senzill manifest de 7 punts, on entre altres coses, es situava la protesta en un context global “arreu del món”, es rebutjaven les retallades socials i es remarcava la necessitat de crear alternatives a un sistema “antidemocràtic i injust”. I aquesta acampada és la forma que aquest grup de persones empra per “treballar cap a la creació” d’aquestes alternatives. Així mateix, es donava suport a la vaga al sector públic del 30 de novembre, que es preveu massiva, i a la manifestació d’estudiants del dia 9 del mateix mes, que va treure 10 mil persones als carrers de Londres.

Dos dies més tard ja hi havia 150 tendes al voltant de la Catedral, i el 22 d’octubre es va organitzar un nou campament a Finsbury Square, amb la qual cosa a hores d’ara hi ha dues acampades a la capital anglesa.

L’acampada de Londres ha estat molt criticada tant per la premsa conservadora britànica com pels coneguts, i vergonyosos, tabloids. Les excuses, com era d’esperar, no es diferencien molt de les de la dreta espanyolista: comportaments antisocials, manifestants mandrosos que són allà perquè no tenen res millor a fer, etc. El Daily Mail i el The Telegraph afirmaren que només el 10% de les tendes estaven ocupades durant el vespre, fet que fins i tot la Policia de la ciutat de Londres va desmentir.

Visitant l’acampada al cor de la City

Tot i la insistència d’alguns membres del Parlament i dels diaris conservadors, a hores d’ara encara no s’ha intentat desallotjar l’acampada. Un dissabte al matí davant la Catedral de Sant Pau dóna una visió completament diferent de la que mostren aquests mitjans: hi ha una gentada, moltes més tendes de les que hi havia fa un mes. La zona d’informació està molt ben organitzada i els visitants entenen ràpidament la forma de funcionament i estructura de l’Acampada. En un parell d’hores es poden veure passar dues manifestacions: una de la Xarxa Internacional de Jueus Antisionistes i l’altra d’un grup de dones sense papers, amb una manifest que incloïa fortes crítiques a les polítiques migratòries i patriarcals de l’Estat britànic. Persones que no es coneixen de res debaten sobre el paper de la Xina dins l’entramat capitalista internacional, i un jove, a l’estil dels trobadors, conta la dura història dels diferents membres d’una família de classe treballadora en format de cançó hip-hop. També es pot trobar informació de diversos col·lectius i organitzacions polítiques, entre elles la taula del Socialist Workers Party.

Molt semblants a les universitats lliures que s’han organitzat a les acampades del Països Catalans, la ‘Tent City University’ és un espai on al voltant de 80 persones escolten la presentació del llibre 23 Things They Don’t Tell You About Capitalism (23 coses que no t’expliquen sobre el capitalisme), per part de Ha-Joon Chang, autor del mateix i professor a la Universitat de Cambridge. Dues hores més tard parla David Harvey, de la Universitat de Nova York, un dels teòrics marxistes més influents avui dia. Els debats provoquen enceses intervencions contra la classe política britànica i internacional, tot sota un pòster del Partit Comunista dels Treballadors d’Iran.

La necessitat d’organitzar la ràbia

L’acampada presenta les mateixes mancances que es podien trobar als inicis d’aquestes als Països Catalans, amb la diferència que el paper que els sectors més reformistes jugaven a casa, la juguen aquí algunes organitzacions cristianes, que estaven allà repartint la seva propaganda. La majoria de manifests i pancartes que s’hi poden trobar no són clarament anticapitalistes (en destaca un que darrerament s’ha posat de moda: “Nosaltres som el 99%”), i a hores d’ara no s’ha anat més enllà dels set punts inicials. Per desgràcia, s’hi pot aplicar la mateixa crítica que Slavoj Zizek feu a les acampades de l’Estat espanyol: “s’hi expressa una ràbia vertadera que no es capaç d’ésser transformada en un programada positiu de canvi sociopolític”[1].

Tot i això, és una obvietat que aquesta acampada ha activat els processos de lluita social, que no deixen d’augmentar dia a dia al Regne Unit. Ara és l’hora que la militància política i sindical intenti organitzar, amb tota aquesta gent, una resposta rupturista i polititzada a les retallades del govern de Cameron, que no són res més que l’expressió local d’una crisi capitalista global.

Article d’opinió que s’ha publicat al número 212 de L’Accent: www.laccent.cat

Parlem-ne, de les eleccions espanyoles

El proper 20 de novembre són convocades unes eleccions generals a les Corts i al Senat espanyols. Com ja va passar a les darreres eleccions locals i  autonòmiques, l’espai del nacionalisme progressista hi presenta dues llistes diferents. L’esquerra independentista, en canvi, ja ha començat a demanar l’abstenció activa, argumentant que en les circumstàncies actuals no s’ha de participar a les eleccions de l’estat que nega els nostres drets. I és que per a aquest moviment les nostres forces s’han de centrar en la lluita social i la construcció nacional a ca nostra, i no a Madrid, on, degut a les mancances democràtiques de l’Estat espanyol, no podrem fer gairebé res que millori la nostra situació. Els partits nacionalistes que es presenten a les Illes Balears, per la seva banda, ni tan sols han dedicat una estona a argumentar el perquè d’acudir a les eleccions del país veí. Presentar-se a aquesta convocatòria electoral està motivat, en gran part, per la tradició pactista del catalanisme, tradició de la qual provenen aquests dos partits.

Aquesta vegada, a més a més, cal afegir que la coalició liderada pel PSM ha dedicat esforços a aconseguir els avals necessaris per poder presentar la llista a les urnes, fet que mostra, de nou, la manca de democràcia a l’Estat espanyol. I això no és anecdòtic: en un context de crisi social i nacional, on hi ha moltíssim feina a fer a les Illes, desenes de militants s’han dedicat a aconseguir uns avals per anar a unes eleccions on els seus dirigents ni tan sols han argumentat perquè cal anar-hi, què hi treurem de bo, els habitants de les Illes, del Congrès i Senat espanyols. L’estratègia d’ERC, per altra banda, és també difícil d’argumentar, ja que consisteix en que un dels dirigents del partit a les Illes vagi de número 3 per la demarcació de Barcelona, la qual cosa té poc sentit perquè ERC presenta llistes pròpies a les Illes. No crec, sincerament, que això faci augmentar la força de l’independentisme a Mallorca, Menorca, Eivissa o Formentera.

Davant aquesta situació, l’esquerra independentista segueix fent feina des de la base i intenta construir un poder popular arrelat als barris i pobles. I ho fa enfortint i impulsant lluites i projectes que cada dia prenen més força arreu del territori: impulsant centres socials i casals populars, promovent l’organització del jovent als instituts, participant del moviment dels Indignats o de centres socials ocupats, acostant-se a altres opcions polítics rupturistes, organitzant campanyes de rebuig a les mesures espanyolistes del PP, enfortint les diverses organitzacions que el composen, etc. Aquest moviment es dedica a construir i treballar una cultura política antagònica, que s’oposi a l’espanyolisme i al capitalisme des de la base, sense fer la més mínima concessió. Els partits nacionalistes, per la seva banda, no només no promouen una cultura política antagònica, sinó que ni tan sols argumenten la decisió de participar a les eleccions del país veí.

Des del meu punt de vista, aquests partits i els seus militants hauríen de fer una reflexió sobre el temps i els esforços que estan destinant a unes eleccions que no sabem que ens podran aportar: què ens aportarà un diputat del PSM a Madrid?  O un d’ERC elegit per la circumscripció de Barcelona? Faran augmentar l’independentisme i les lluites socials a les Illes Balears? Canviaran la realitat social i política? Aturaran les destrosses socials i culturals que imposa Bauzà i que a partir del 20-N impulsarà Rajoy a tot l’estat? Jo pens que no. Pens que allò que farà avançar l’independentisme i les lluites socials a ca nostra serà la feina des de la base, una feina molt més dura i menys visible però amb resultats molt més duradors. Pot semblar molt més complicat, i tant, però l’estratègia de presentar- se a totes les eleccions sense pensar-hi no ens ha fet millorar ni avançar; i d’això sí que n’estic convençut, perquè la situació actual parla per si mateixa. És per això que el proper 20-N els militants de l’esquerra independentista no votarem a les eleccions espanyoles. Però no només això, ja que els mesos abans no dedicarem els nostres esforços a aconseguir avals o fer campanya, sinó que continuarem fent allò que fem tot l’any: impulsarem unes polítiques diferents, les nostres, que no segueixen per res les regles o els temps de les de l’enemic.

Guillem Colom

Militant d’Endavant (OSAN)

‘La importància dels intel·lectuals en la construcció nacional’ 

Construcció nacional: trajectòries i referents (2010), de Xavier Ferré Trill. 243pp

La col·lecció Temps Obert, de Lleonard Muntaner Editor, ha publicat un recull d’articles de Xavier Ferré Trill, professor lector i investigador de la Universitat Rovira i Virgili. Titulat “Contrucció nacional: trajectòries i referents”, el llibre es centra en l’estudi de processos intel·lectuals de construcció nacional, tot analitzant la influència de les idees exposades per diferents intel·lectuals del País Valencià i el Principat.

Al llibre hi apareixen intel·lectuals com Fuster, Eliseu Climent, Pedrolo, Pi i Margall o Rovira i Virgili entre d’altres, i el recull de textos analitza si les seves idees passaren de la fase intel·lectual a la social, tot seguint l’esquema d’etapes del politòleg txec Miroslav Hroch. L’autor afirma a la introducció que el propòsit del llibre és “mostrar precisament el sentit d’una concepció nacional” que engloba tots els Països Catalans, tot superant el “possibilisme autonomista”. D’aquesta forma, Ferré Trill mostra amb la selecció d’articles una reivindicació de la memòria història i del compromís de les mobilitzacions culturals dels anys seixanta i setanta. Cal afegir que també hi ha articles d’altres èpoques, tot i que temàticament relacionats amb els que acabam de comentar.

Al llibre hi trobam històries individuals d’intel·lectuals que es mobilitzaren per canviar la seva societat, fet pel qual aquests intel·lectuals, les seves idees i les seves activitats són el reflex d’una època i d’unes reivindicacions socials. Dues de les idees que apareixen sovint als articles són: en primer lloc, que la defensa de la llengua i cultura catalanes ha estat, la majoria de vegades, una lluita de caràcter polític, de construcció nacional, no únicament cultural; i en segon lloc que el paper d’aquests intel·lectuals no ha estat pas d’espectadors, sinó que s’han implicat de ple en el canvi social i nacional. Això queda perfectament il·lustrat amb la definició que fa de Fuster, un pensador que treballa “per a ser útil a un col·lectiu (un solitari solidari).”

Donant a conèixer les reivindicacions, i mobilitzacions socio-culturals ens alguns casos, d’aquests intel·lectuals, Ferré Trill ens mostra la història de “grups socials subalterns, que articulen (…) la història real” enfront de l’oficial. L’autor destaca que aquestes mobilitzacions poden haver reeixit a nivell social o no: en el primer grup trobam als valencianistes dels anys seixanta, les idees dels quals no han esdevingut majoritàries dins la societat però sí que han tengut una gran influència “qualitativa” pel que fa a la recuperació cultural i política del País Valencià; quant al segon grup, Ferré Trill dedica un capítol a les Cròniques colonials de Pedrolo, escrites ja després de la restauració borbònica. L’historiador analitza el contingut de les cròniques escrites a Diario de Barcelona, i compara l’escriptor català amb Sartre per arribar a la conclusió que les idees de Pedrolo, com les del pensador francès, no es socialitzaren pas. Amb tot, al darrer paràgraf es destaca que aquests tipus de missatges intel·lectuals formen part de la “memòria subalterna”, és a dir de la “històrica crítica”.

Així mateix, hi trobam alguns articles que reivindiquen la superació del “regionalisme conservador” duta a terme per Rovira i Virgili, qui en la seva intenció de construir la nació mirant cap endavant i sobre la racionalitat enlloc de l’historicisme o el sentimentalisme, es veu totalment lligat a la concepció nacional dels valencianistes dels anys seixanta, que veien en els Països Catalans la única sortida possible per esdevenir una nació moderna i europea.

La relació entre identitat i territori, així com la internacionalització del conflicte català també tenen cabuda al llibre. Intel·lectuals com Rovira i Virgili o Batista Roca temps enrere ka defensaven idees com la projecció mediterrània i europea dels Països Catalans (passant per Occitània), o la necessitat d’acabar amb l’expoli fiscal per part de les estructures estatals espanyoles. A més, també hi apareix la pedagogia feta a Cuba per Pi i Margall, reivindicada més tard per Conangla i Fontanilles.

El llibre de Ferré Trill és una peça molt interessant per dos motius bàsics: referent a la historiografia perquè reivindica la història no oficial, especialment pel que fa a la recuperació de tota la memòria història, no només la de la Guerra Civil, i quant a la part menys teòrica, perquè ens mostra uns processos que, reeixits o no, han contribuït a la construcció nacional dels Països Catalans. I aquesta (re)construcció nacional moltes vegades ha funcionat millor gràcies a les mobilitzacions socials i culturals més que a les únicament polítiques.

som subscriptor del seu diari des del dia 24 de gener de 2001. Durant aquest temps he vist com als Països Catalans han succeït fets molt vergonyosos, injustos i desagradables, molts d’ells com a conseqüència de la crisi capitalista i política que pateix el nostre país. Des de desnonaments de persones que no poden pagar la seva hipoteca fins a suïcidis de víctimes de muntatges policials, passant per episodis de violència policial a la vaga del 27 de gener o a l’intent de desallotjament de les persones acampades a Plaça Catalunya fa unes setmanes. Molts d’aquests abusos de poder provenen de les institucions que ens governen, com ara els desnonaments o la violència policial. A aquests episodis, generalment, el succeeix l’intent de la classe política de desprestigiar tota mobilització popular que s’enfronti al seu poder i legitimitat.

Cap d’aquests fets ha merescut mai un editorial especial, més llarg que de costum, del seu diari. Avui, però, el fet que ahir un grup de ciutadans bloqueges les entrades al Parc de la Ciutadella i escridassés els polítics que s’hi acostaren, sí que ha merescut una portada i un editorial més llarg del general. No només em decep que dediquin un editorial especial a un fet com aquest, sinó que també entrin el joc de la (suposada) legitimitat democràtica del Parlament. Enlloc d’informar avui vostès han decidit posicionar-se de part d’un dels actors del conflicte, que és la  “la classe política” que manté, juntament amb altres estructures verticals de poder, el sistema injust que patim les persones. Amb la intenció de suavitzar el seu clar i rotund posicionament, visualitzat de forma molt trendi amb el hashtag #aixíno, afegeixen que “la classe política té un greu problema de descrèdit i desconnexió amb la ciutadania”. Sincerament, pens que el problema d’arrel va molt més enllà d’una desconnexió que és real, però que només és la punta de l’iceberg, que és la crisi capitalista que afecta a les democràcies liberals a Occident.

A més a més, referent a la qualitat periodística, i tot i que jo no som periodista, crec que ha estat un posicionament precipitat, motivat per un clima interessat, que han creat les instàncies polítiques, i que la majoria de mitjans del nostre país han seguit.

El dia que em vaig subscriure al seu diari ho vaig fer perquè pensava que era diferent de la resta. Avui he vist que no, i els ho mostraré fent servir una piulada que ahir va circular per la xarxa, tot intentant ésser tan trendi com vostès: enviada per  @JordiRamoneda, la piulada deia “No sé si estic mirant el canal parlament o el canal gran hermano 24h. A tots dos dormen i els hi importa una merda el que hi passa fora.”.

Per desgràcia, el seu periòdic s’ha posicionat, tal com han fet la majoria dels mitjans de comunicació,  amb aquells a qui “els hi importa una merda el que passa fora”; fora de la seva classe (política), fora de les seves estructures de poder, fora de les seva (suposada) legitimitat…fora del  Parlament.

És per això que els deman que donin de baixa la meva subscripció a partir d’avui, dijous dia 16 de juny.

Atentament,

Guillem Colom

P.S. “Els que ahir van fer servir intimidacions i insults estan més a prop dels que l’any 1939 van tapiar el Parlament que dels que el van reobrir quaranta anys més tard.”

He de reconèixer que quan he llegit aquesta frase al seu editorial pensava que no llegia el Diari ARA, sinó algun d’aquells mitjans professionals de la demagògia i la manipulació. Malauradament, era el seu diari. M’he quedat bocabadat davant una afirmació tan vergonyosament demagògica i simplista.

Travessant l’ull del drac: la nació gal·lesa

 Una de les frustracions de ser d’una nació petita és que la gent de fora generalment desconeix on està situat el teu país. Els gal·lesos i els catalans comparteixen aquest problema, i el procés de descriure la situació de la seva nació pot esdevenir ardu però també divertit. La conversa segueix, normalment, el següent esquema:

- Estranger: D’on ets?

- Tu: Del País de Gal·les.

- Estranger: I on és això?

- Tu: Al Regne Unit.

- Estranger: Anglaterra doncs?

- Tu: No, és una nació diferent, amb la seva llengua, història, cultura, etc.

Aquesta conversa és molt típica per a les persones que provenen de petites nacions o nacions sense estat; de fet, la situació seria la mateixa si canviam els termes Anglaterra per Espanya i País de Gal·les per Catalunya. La necessitat que té la gent de tenir un punt de referència quan s’introdueix la nacionalitat és quelcom ben conegut tant pels gal·lesos com pels catalans. Ara bé, quan vaig visitar Catalunya, convidat pels meus amics catalans, vaig poder comprovar que aquesta no és la única característica que les dues nacions tenen en comú: ambdues comparteixen una profunda passió per a la preservació del seu llegat cultural i social (fet que vaig poder viure a La Patum), ambdues tenen una llarga i complicada història amb els seus veïns, i ambdues són nacions orgulloses de la seva existència, orgull que la seva gent mostra per tot allà on va.

La nació gal·lesa

Tot i ser la menys coneguda de les nacions que formen el Regne Unit, Gal·les ha estat sempre un país complicat i interessant. Coneguda com la terra de la cançó degut a la seva rica tradició musical, posseeix una història, cultura i gruix de tradicions molt diferents de la resta del Regne Unit. Com a resultat d’això, té la seva pròpia història política i cultural, basada en una de les llengües més antigues que encara es parlen a Europa. La seva població és de tres milions d’habitants, dos menys que Escòcia i terriblement inferior a la dels seus colossals veïns, els anglesos. Això no ha significat que Gal·les hagi jugat un paper insignificant a la història britànica o fins i tot a la mundial. Gal·les fou el primer país del món en tenir un percentatge més elevat de gent treballant a la indústria que a l’agricultura, i les seves indústries, que incloïen carbó, coure, acer i pissarra, no només ajudaren a progressar a l’economia britànica, sinó a la de tot el món. El País de Gal·les ha estat també un bastió de les idees socialistes i d’esquerres durant segles, i ha conreat el creixement de moviments polítics d’importància cabdal a la història britànica, com ara l’Institut de les Dones o el Partit Laborista. Així mateix, ha contribuït amb nombrosos polítics i homes d’estat que han jugat un paper molt important dins la política britànica; els dos més coneguts són David Lloyd George, que va ser Primer Ministre britànic de 1916 a 1922, i Aneurin Bevan, qui va ser el creador del Sistema de Seguretat Social que encara proveeix assistència mèdica gratuïta per tots els ciutadans britànics, sigui quin sigui el seu origen social o la seva riquesa. I tot i que Gal·les és part del Regne Unit i ha mantingut importants relacions amb la resta de nacions que el formen, el país mostra amb orgull les seves diferències culturals, que el fan ser una nació molt diferenciada de la resta.

Culturalment, el País de Gal·les té una llarga llista d’events i tradicions pròpies. Així, per exemple, és la seu de del major festival d’arts d’Europa, anomenat Eisteddfod. Aquest festival de la llengua gal·lesa, que atreu al voltant de 160.000 persones cada any, mostra a unes 6000 persones d’entre 10 i 85 anys competint per premis literaris, poètics, de dança o cançó. A diferència dels seus veïns, pels que la neo-religió és el fútbol, el rugby és l’esport nacional a Gal·les, i quan la selecció juga al Millenium Stadium, amb les 75.000 localitats plenes, es pot veure l’associació tradicional entre identitat nacional i esport (la mateixa que es veu quan el F.C.Barcelona juga al Camp Nou). Llavors, el drac vola alt, com el vermell, blanc i verd de la bandera gal·lesa omplen de color els carrers de Cardiff, tot mostrant una mescla de passió, orgull i diversitat. Els paisatges gal·lesos també dibuixen una certa relació cultural amb la nacionalitat. El sud del país és famós pels seus quilòmetres d’espectaculars litorals i brillants platges, mentre el nord és més conegut per les desafiants muntanyes i els petits i interessants pobles. Aquesta confiança en una identitat cultural específica, associada amb alguns dels trets anomenats, ha estat allò que ha distingit als gal·lesos de la resta dels països veïns.

Ara bé, tot i els nombrosos símbols culturals que unifiquen la nació, encara avui dia hi ha problemes per definir la identitat gal·lesa. Gal·les és sovint definit com “un nom singular però una experiència plural”[1]; les tensions referents a la llengua gal·lesa

són la principal causa d’aquesta manca d’unitat pel que fa a la definició del que significa ésser gal·lès. Les complexes relacions entre aquells que parlen gal·lès i els que no ho fan són claus a l’hora d’entendre la contestació d’identitats que pateix el país i que ha determinat gran part de la història gal·lesa.

La situació de la llengua gal·lesa.

La llengua és, i ha estat sempre, una eina simbòlica per crear i imposar identitats particulars dintre del context territorial de la nació. Les llengües nacionals i el simbolisme que porten associat connecten a la gent uniformement i els donen un sentiment compartit de pertinença. Com al Canadà amb el Quebec i la llengua francesa, o a Espanya amb el català i l’èuscar, la situació del gal·lès ha promogut tant la diversificació com la unificació del discurs nacional.

Al S.XII es va produir una conversa, que ara ha esdevingut llegenda dins la història gal·lesa, entre el rei Enric II d’Anglaterra i un savi gal·lès; aquesta mostra la pressió que pateix la llengua gal·lesa des de fa segles:

“Ni mai serà destruïda per la ira de l’home, a menys que s’hi afegeixi la ira de Déu, ni crec jo que cap altre nació a més de la gal·lesa, o cap altre llengua, passi el que passi en el futur, sigui present a aquest indret de la terra quan arribi la hora de passar comptes davant el Jutge Més Gran.”

Més tard aquesta conversa va ésser immortalitzada a una de les cançons de folk més populars a Gal·les, Yma o Hyd, apareguda l’any 1981. La tornada “Ry’n ni yma o hyd, er gwaetha pawb a phopeth” (“Encara som aquí, a pesar del pitjor de tot i tothom”), ha esdevingut l’himne dels parlants de gal·lès contra l’opressió de la llengua. Aquesta simbòlica cançó, que se sent sovint al partits de rugby i futbol, subratlla una de les qüestions més complexes pel que fa a la identitat gal·lesa: qui ha d’ésser inclòs al “Nosaltres” del País de Gal·les? La dificultat de definir el què és la identitat gal·lesa generalment inclou discussions sobre la disparitat entre els gal·lesoparlants i els que no ho són. Aquesta relació entre llengua, nació i poder ha configurat gran part de la vida política i cultural del país.

Avui dia el País de Gal·les és un raonable model de societat bilingüe, amb un 21% de la societat capaç de parlar gal·lès amb fluència. De totes maneres, la històrica lluita lingüística amb l’hegemonia nacional anglesa ha estat cabdal a l’hora de configurar les cultures que formen la identitat nacional gal·lesa. 1536 fou l’any de l’Acta d’Unió amb Anglaterra, que va fondre les estructures legals i polítiques de Gal·les sota la llengua anglesa. Des de llavors, un gal·lès que volgués tenir els mateixos drets que un anglès havia d’abandonar la seva pròpia llengua. Això va succeir a un moment en el què el 90% de la població parlava només gal·lès, fet que va crear un canvi de paradigma lingüístic, tot afavorint la deixadesa pel que fa al gal·lès per part de la institucions de la societat gal·lesa.

Tot i que durant els tres segles següents el gal·lès es va mantenir com la llengua del poble, aquesta era majoritàriament rebutjada pels esglaons oficials de la societat. Aquest model va començar a canviar amb l’arribada del procés d’industrialització i els grans canvis demogràfics associats amb la Revolució Industrial. Això va donar peu no només a un moment clau per a la llengua gal·lesa, sinó també per a la pròpia identitat nacional. La població es va incrementar de mig milió de persones als inicis del S.XIX a 2.600.000 persones l’any 1921[2]. Aquest fet motivà per una banda l’arribada de centenars de milers d’immigrants de fora de Gal·les, transformant  les valls del sud-est del país, i per una altra banda nombroses migracions internes de les comunitats rurals del nord i l’oest del país, que es desplaçaren cap a les ciutats industrials del sud. Això va provocar un desenvolupament desigual entre el nucli i les perifèries, dibuixant una clara divisió cultural i econòmica entre les zones rurals i les urbanes. Així, el procés d’industrialització va provocar la creació d’una nova taxonomia de la identitat gal·lesa, que distingia als habitants de les zones rurals del nord i l’oest del país, amb uns llaços molt estrets amb el gal·lès i la cultura rural d’arrel tradicional, d’aquells que vivien a les zones del sud o frontereres, associats a la cultura industrial i a l’anglès com a llengua majoritària.

Amb la urbanització arribaren canvis estructurals, ja que la riquesa del sud-est gal·lès va atreure milers d’immigrants. Aquests canvis implicaren que a l’any 1830 el sistema legal gal·les ja estava completament incorporat dins Anglaterra, la qual cosa va significar que la llengua gal·lesa va deixar de ser la llengua dels documents oficials. A més a més, es va introduir al sistema educatiu l’ús del Welsh Nots, una peça de fusta que, col·locada al coll dels alumnes que parlaven la seva llengua materna, volia ridiculitzar l’ús del gal·lès dins les escoles del país. Aquests fets provocaren una eliminació cultural i política de la llengua a les esferes públiques. L’impacte que la Revolució Industrial va tenir sobre la llengua és manté con un tema de disputa: mentre alguns argumenten que aquests canvis demogràfics massius varen erosionar la llengua perquè nombroses famílies de diferents contextos anaren a viure a les valls, fent servir l’anglès com a llengua principal de comunicació, altres addueixen que les migracions internes foren les que salvaren la llengua, tot unint diferents comunitats i creant espais de preservació lingüística. Sigui com sigui, allò que ha de ser recordat és que la industrialització va suposar un impacte tant per a la llengua gal·lesa com per la percepció de la identitat nacional a fora del país; encara que dintre del País de Gal·les la cultura associada al paisatge rural es mantingué com a la representació oficial de la identitat gal·lesa fins els anys 80 del S.XX, a fora del país la popularització de la gal·lesitat associada amb la mineria, els cors musicals masculins, el rugby, les valls i la solidaritat obrera mostraren una versió totalment diferent. Alguns films que guanyaren premis Òscar com How Green Was My Valley? (1940), i The Proud Valley (1941), varen ajudar a popularitzar una versió molt diferent de la identitat nacional, tot complicant la tasca de definir què, on i qui era Gal·les. Per consegüent, la importància històrica de la industrialització fou una causa fonamental de la fragmentació geogràfica del país, tot iniciant un procés que dividiria les dues concepcions de la gal·lesitat, les quals discutien la preeminència de la llengua.

Fins els any 30 del S.XX el gal·lès semblava tenir un futur poc prometedor, però la creixent pressió dels emergents grups nacionalistes com el Plaid Cymru (Partit Nacional Gal·lès), fundat l’any 1925, i més tard el moviment de protesta estudiantil Cymdeithas yr Iaith (1962) (La Societat Gal·lesa), promogueren alguns canvis positius per a la llengua. Durant els anys 60 més de 500 persones foren empresonades per accions com ara pintades a les senyals de trànsit, batusses, i crema d’edificis[3]. La resposta del govern a les accions d’aquests militants fou “clarificar l’estatus legal de la llengua gal·lesa i considerar quins canvis legals era necessari introduir”. L’any 1988 va ser molt important perquè el gal·lès va ser introduït com a assignatura obligatòria a les escoles on la llengua vehicular era l’anglès, i el 1993 es va aprovar una nova Llei del gal·lès, que va promoure la creació de la Taula de la Llengua gal·lesa, amb la funció de promoure l’ús de la llengua i assessorar al govern central sobre la situació lingüística. A pesar d’aquests canvis, la majoria d’àrees de govern del País de Gal·les eren gestionades mitjançant el sistema unitari del govern britànic, i no va ser fins el procés de devolution, iniciat l’any 1997, que la fortuna de la lluita per a la preservació del gal·lès va canviar. Aquest procés va donar lloc a la creació, el 1999, de l’Assemblea Nacional de Gal·les, i la subseqüent aparició del sistema de govern multilateral dins el Regne Unit.

La Llei de Govern de Gal·les (1998), aprovada com a conseqüència dels resultats del referèndum, afirmava que l’Assemblea podia dur a terme les accions apropiades per recolzar la llengua gal·lesa; a més a més, aquesta llei implicava que ambdues llengües havien de ser tractades en igualtat de condicions, tot establint una càmera bilingüe[4]. Una enquesta governamental duta a terme l’any 2004 mostrà que el 21,7% de la població major de tres any (611.000 persones) parla el gal·lès amb fluència; aquestes dades milloren les de l’any 1991 (18,7%), i les de 2001 (20,8%). Mentre la llengua viu una revifada (per bé que petita), la progressió cap a una societat on el gal·lès pugui tenir el mateix estatus que l’anglès dins el País de Gal·les és un tema de discussió constant, i entendre aquesta relació és fonamental per entendre la identitat gal·lesa.

El futur?

Avui dia, com molts altres països post-industrials, Gal·les té per davant el repte de la desocupació laboral associada al declivi de la indústria i al trasllat de companyies a India i Xina en busca de ma d’obra barata. Això significa que per generar doblers i atreure inversions, el nivell d’autonomia assolit i la relació amb Westminster seran fonamentals pel seu futur. El mes de març de 2011 la ciutadania gal·lesa decidirà mitjançant referèndum si vol més poders autònoms retornats des de Westminster. Si la majoria vota a favor, el govern de l’Assemblea Gal·lesa podrà aprovar lleis sobre temes com l’educació o la reforma agrària sense haver d’esperar l’aprovació del govern britànic. El resultat d’aquest referèndum serà també un bon indicador del grau d’unitat que existeix al país. A diferència d’Escòcia, on la identitat nacional prové del seu particular sistema legal i educatiu, així com de la premsa i el mitjans de comunicació, el País de Gal·les, que només té una administració separada des de l’any 1964, ha confiat en el localisme, i en la llengua i la cultura com a símbols de la seva identitat nacional. La confiança en icones culturals com la llengua no ha ajudat a l’aparició d’un sentiment unificat d’identitat nacional. Una de les conseqüències d’això era que el Plaid Cymru, l’únic partit nacionalista a Gal·les, només representava a aquells que parlen gal·lès, la qual cosa implicava que aquells que no el parlen no podien ser nacionalistes. Per tant, ésser parlant de gal·lès significava tenir certes idees polítiques, com es va mostrar al referèndum sobre la devolution (1997), quan les àrees on la llengua gal·lesa és predominant foren les que votaren a favor.

No obstant això, el referèndum de 1997 va ser un moment important pel Regne Unit, així com per a la identitat nacional gal·lesa, ja que si bé el vot a favor de més autonomia va guanyar per una minsa majoria de 51% contra 49%, quan es compara amb l’anterior referèndum (1979), el canvi és molt significant: un 30% més de vots afirmatius, amb un 15% de canvi de vot. Una de les principals causes d’aquest canvi fou que la generació que votà l’any 79 havia estat aquella que va créixer després de la 2ª Guerra Mundial, amb una economia nacionalitzada dins un estat de benestar, on la Britishness era una part fonamental de la identitat nacional. L’any 1997, en canvi, la generació dominant mostrà una menor adscripció al sentiment d’identitat britànic, fet que mostra un increment del sentiment patriòtic gal·lès; aquest patriotisme d’arrel universal jugarà un paper fonamental al futur debat polític.

Quant a la independència, aquest no és, certament, un objectiu realista a curt termini dins la política gal·lesa. A hores d’ara, si es fes un referèndum el vot seria probablement negatiu. Això és així perquè avui dia la majoria de la població es sent còmode dins el Regne Unit i no veu cap necessitat de trencar amb l’Estat britànic. Encara que un major percentatge de la població es sent més gal·lesa avui que fa quaranta anys, la majoria es troba còmode identificant-se en segon lloc com a britànic. Pels gal·lesos, aquesta sentiment es concebut més com un benefici que com un destorb. Tanmateix, la idea que per ésser nacionalista gal·lès s’ha de ser parlant de gal·lès s’està reduint, i els que no parlen gal·lès troben, a poc a poc, el seu espai. Com a resultat d’això, la unitat d’identitat gal·lesa és més factible avui que fa trenta anys. Si resultant d’aquesta creixent unitat pel fa que a la identitat nacional aparegués un partit independentista amb un discurs que anàs més enllà de les habilitats lingüístiques, llavors la població, desil·lusionada amb la distància de Westminster, tal vegada podria voler trencar amb la unió. Però fins que aquest dia arribi el foc de la independència gal·lesa romandrà al ventre del drac.

 Geraint Rhys Whittaker

Graduat en Geografia (amb honors) i MSc en Teoria del Nacionalisme.

Traducció de Guillem Colom-Montero

Alhora, les ganes de comunicar-me amb vosaltres, ara que seguesc enfora, tot i que amb molt menys temps lliure que l’any passat. Això influirà molt en la freqüència i els continguts del blog.

Una abraçada per a totes!!

THE MODERN SNP: FROM PROTEST TO POWER,

per Gerry Hassan (editor).

2009. Edinburgh University Press

75è ANIVERSARI EN UN GRAN MOMENT

L’any passat l’Scottish National Party (SNP) celebrava els 75 anys d’existència, i ho feia en el millor moment de la seva història: presidint el Govern escocès i marcant l’agenda política d’aquesta petita nació del nord d’Europa. En aquests 75 anys d’història el partit que avui dia presideix Alex Salmond ha passat de ser un partit minoritari i ridiculitzat a ser un partit de govern, respectat i temut. En aquesta òptima situació, el mes de novembre es presentà un llibre que analitza aquests 75 anys, titulat The Modern SNP: From Protest to Power. Editat per Gerry Hassan, “l’intel·lectual més influent d’Escòcia” segons el diari Sunday Herald, es compon de 16 capítols escrits per 18 acadèmics, majoritàriament professors universitaris, que estudien des de diferents punts de vista i temàtiques l’SNP. Així doncs, hi trobem anàlisis històriques, sociològiques, electorals, de la política econòmica, social i cultural, del paper de l’SNP als parlaments escocès, britànic i europeu, etc.

L’únic autor que escriu més d’un capítol és el mateix Hassan, que ha escrit i editat una dotzena de llibres sobre la política escocesa durant els darrers deu anys, els mateixos anys que fa que s’inaugurà el Parlament escocès, anomenat Holyrood pel carrer on s’ubica a Edimburg, la capital escocesa. Al primer capítol Hassan analitza el creixement i l’augment d’influència de l’SNP, especialment als darrers 40 anys, tot destacant que ha “definit i reformat la política escocesa, portant la dimensió escocesa al centre del debat polític i forçant altres partits polítics a respondre en els seus termes”. Així mateix, Hassan destaca que des que s’inaugurà el flamant parlament nacional, l’SNP ha passat de ser una força d’oposició -a la contra- a ser una força de govern que intenta transmetre autoconfiança al poble escocès. Aquest canvi històric s’analitza en dos capítols: el primer examina el partit des de la seva creació l’any 34, fet que el converteix en un dels partits nacionalistes més antics d’Europa, fins a mitjan anys 60. El següent comença l’any 67, quan el partit guanya un lloc al parlament, a la circumscripció de Hamilton, fet que “marcà l’inici d’una nova era a la política escocesa”, i acaba amb la creació del Parlament escocès, gràcies a un referèndum guanyat per una ample majoria. D’aquesta forma, el capítol estudia la conversió de l’SNP en un partit professional que ja forma part dels principals actors de la política britànica. Aquesta entrada de l’SNP al mainstream polític només ha estat possible des de la creació del parlament de Holyrood, com bé explica Colin Mackay al setè capítol: “El Parlament escocès ha donat a l’SNP una plataforma política i un estatus que mai hauria assolit d’altra forma”. Així mateix, l’autor incideix en el fet que això també ha portat pragmatisme i realisme al partit, ja que ara, governant, les promeses s’han de complir.

Les promeses que l’SNP ha fet durant anys i anys a l’oposició són analitzades, juntament amb les actuacions que ha pres durant els seus dos primers anys al capdavant del Govern escocès, als capítols nou, deu i onze. El primer està dedicat a la política econòmica, una de les tensions històriques del partit, que sempre ha posat per davant el fet de ser el partit nacional escocès i no pas el fet de ser un partit de dretes o esquerres. Els autors defineixen la política econòmica del partit de Salmond com un “neoliberalisme amb cor”, car el partit veu bé la globalització i el model econòmic que implica. Però aquesta ha estat la causant d’una crisi econòmica que ha afectat profundament Escòcia i l’SNP: ha semblat que el país depèn econòmicament del Regne Unit i les aspiracions independentistes de l’SNP han quedat en un segon pla. Per això, la conclusió del capítol és que el partit no ha estat prou valent per allunyar-se del neoliberalisme i presentar-se com una opció socialdemòcrata, que és, de fet, el que diu la ideologia del partit. Amb tot, com bé observa Stephen Maxwell al capítol posterior, el manifest de les eleccions de l’any 2007 “deu ser un dels compromisos més radicals per a la redistribució (de la riquesa) fet per qualsevol partit polític del Regne Unit des de la fundació de l’estat del benestar”. I és que l’SNP es mou, des de principis dels anys 90, dins el dualisme socialdemocràcia-neoliberalisme, la qual cosa ha donat com a resultat un partit que aplica polítiques neoliberals pel que fa a l’economia i polítiques socialdemòcrates pel que fa a les qüestions socials. Tot i això, l’SNP és un partit que mai ha patit cap divisió per motius ideològics, i el repte actual com a partit de govern és vincular el progrés social a la independència. Pel que fa a la cultura, Philip Schlesinger critica fortament que l’SNP hagi subordinat la cultura a l’economia, ja que ha aplicat la coneguda com a economia creativa (basada en l’ímpetu individual que produeix propietat intel·lectual i impuls empresarial), que ja fa temps que el Nou Laborisme posà en marxa al Regne Unit. Per altre banda l’autor aplaudeix les polítiques televisives que el partit ha aplicat, i destaca la creació d’un canal en llengua gaèlica i la intenció de crear una televisió nacional escocesa separada de la BBC

Els capítols cinc i sis, en canvi, són completament acadèmics, i investiguen diferents aspectes referents al partit: mentre el primer analitza el sistema polític escocès, en què a més de circumscripcions també hi trobem un sistema en part proporcional, fet que afavoreix l’SNP, el segon estudia com són els afiliats del partit, i arriba a la conclusió que la majoria són homes, més vells que a la resta de partits, de classe mitjana i ben educats, generalment professionals. Al fet que la majoria de membres del partit siguin homes s’hi dedica un capítol sencer, el quart, en què les autores afirmen que el partit pateix un vell problema de la política escocesa, però que cal solucionar per abandonar la imatge de “partit de mascles” en favor d’un vertader nacionalisme modern. I és que aquest nacionalisme modern, tornant al capítol sisè, es mostra en el fet que quasi un 7% dels afiliats procedeixen d’Anglaterra; així mateix, aquest fet mostra com el partit promou un nacionalisme de tipus cívic.

El fet de ser un nacionalisme cívic és considerat com un avantatge a Escòcia i a tot el Regne Unit, paradigma de la societat multicultural. Així, el capítol quinze, que es dedica a estudiar diferents casos de nacionalisme arreu d’Europa, mostra les diferències entre nacionalisme cívic i ètnic. En un capítol molt teòric, en què l’autor destaca que si el nacionalisme abans podia ser vist com quelcom antimodern, avui és una ideologia “identificada amb allò modern i fins i tot postmodern”. Escòcia i Catalunya apareixen com casos històricament clars de nacionalisme cívic, mentre al País Basc encara hi ha certes reminiscències d’un nacionalisme ètnic. Tot i aquestes similituds entre Escòcia i Catalunya, l’autor critica el fet que a Escòcia mai no s’ha apostat per la construcció nacional, pel fer país (l’autor utilitza l’expressió en català i a continuació la tradueix com “to make the country”). Fins i tot hi troba la resposta: “Tal vegada perquè la identitat nacional i les fronteres no han estat mai qüestionades, els nacionalistes (escocesos) simplement han assumit que la nació existeix.” Aquesta absència de redefinició nacional la connecta amb les mancances culturals del nacionalisme escocès, massa centrat en temes econòmics.

Un dels temes que l’SNP sí ha treballat a fons, i el llibre tracta, és el significat de la idea d’independència en un món connectat i globalitzat com el que vivim avui dia. D’aquesta forma, Alex Wright escriu sobre les relacions de l’SNP i el moviment nacionalista escocès amb el Regne Unit, i destaca el fet que el partit accepta la reina britànica com a cap d’estat; d’aquesta forma, la conclusió de l’autor és que el fet de ser britànic “seria essencialment un fenomen cultural i social”. Al següent capítol s’investiga la idea dels diferents graus d’independència que Escòcia pot assolir dins la Unió Europea. És interessant veure com l’SNP, tot i no donar suport a certes polítiques aplicades per la UE, afirma que aquesta unió és la natural del país, tot rebutjant l’OTAN, organització de la qual vol sortir. Aquí i a d’altres capítols s’emfatitza la idea que el partit ha superat la tradicional divisió entre aquells que només acceptaven la independència, anomenats “fonamentalistes”, i els que veien, i encara veuen, aquest fet com un procés gradual; aquesta superació ha arribat gràcies a l’ascens del partit des de la devolució del parlament escocès.

Un dels capítols més interessants és el que Hassan dedica a les relacions entre el Partit Laborista i l’SNP, que sempre han estat extremadament complicades perquè els dos partits comparteixen electorat. D’aquesta forma, mentre el Laborisme encara considera els nacionalistes “com una força il·legítima dins la política escocesa”, l’SNP l’acusa de ser “el Laborisme londinenc”. El Laborisme, per la seva banda, no es queda curt quan encara anomena l’SNP “tartan tory”, intentant  relacionar el nacionalisme i el conservadorisme. El que Hassan considera més important és la batalla que ambdós partits tenen oberta per construir “la democràcia social escocesa”, especialment des que el partit de Salmond governa el país. Un altre dels capítols tracta sobre el Grup 79, nom que fa referència a un grup de militants que foren expulsats del partit a principis dels anys 80. Aquests afiliats volien radicalitzar el partit, convertint-lo en un partit socialista i republicà. Si bé no aconseguiren els seus objectius, allò més interessant és veure que el mateix Salmond fou un dels impulsors del grup, i ell mateix va ser-ne expulsat durant un mes. El capítol inclou una reflexió que el president escocès va fer sobre aquest fet l’any 2008: “Sovint he reflexionat que hi va haver una gran part de culpa per part meva”.

En definitiva, ens trobem davant un llibre que analitza el partit des de múltiples angles i, tot i ser acadèmic, és molt assequible per al públic interessat en la història de l’únic partit que avui dia pot portar Escòcia cap a la independència. Una de les mancances del llibre és que no analitza la possible situació de l’SNP després de la independència. Tal vegada per això el mateix Hassan es demanà el dia de la presentació si algú sap quines polítiques aplicarà l’SNP quan el seu objectiu primordial a dia d’avui s’hagi assolit. I és que el llibre no estalvia crítiques, sempre constructives, i expressades de forma clara i directa. Ara bé, si com diu Hassan l’SNP és un partit que “s’ha adaptat als nous temps de forma molt més convincent que els dos principals partits del Regne Unit”, el més possible és que el dia després de la independència els de Salmond s’adaptin al nou escenari: una Escòcia independent, però que mantindrà molts lligams amb el Regne Unit, com ara el cap d’estat: una reina, en el cas de l’estat britànic.

Sobre poetes i poesia. T.S Eliot, poeta i crític literari angloamericà.

Quan et a dins no has d’inventar res, no hi ha males interpretacions. El veus i ho saps. Et veu i ho sap. Xerrau som si res, dissimulau de puta mare; ningú, al marge de vosaltres dos, no pot sospitar res (…)”

Egosurfing, Llucia Ramis

Ja ho diuen que per tot hi ha una primera vegada!!

El Regne (Des)Unit

Les darreres eleccions britàniques han mostrat una realitat que feia molt temps que certs sectors britànics intentaven amagar: la crisi en la què està immersa el Regne Unit. I no estic parlant de crisi econòmica, sinó de crisi en el model d’estat que es va crear ara fa tres segles.

Des de certs sectors, especialment acadèmics, ja feia temps que es parlava d’aquest problema d’identitat, però a aquestes eleccions això ha esdevingut una realitat ben tangible: els resultats a cada nació que forma part de l’Estat britànic han estat molt diferents, fet que mostra com cada nació, a poc a poc, va agafant el seu camí. Mentre a Anglaterra i País de Gal·les el Partit Conservador ha guanyat per més de deu punts de diferència als laboristes, i al Nord d’Irlanda el Sinn Fein ha esdevingut per primer cop el partit més votat, a Escòcia els partit de Gordon Brown han arrasat, aconseguint un 42,5% dels vots. Les diferències van més enllà: al País de Gal·les el Plaid Cymru ha guanyat un escó més, arribant a tres, fet que mostra com el nacionalisme no ha deixat de créixer els darrers anys a aquesta petita nació. Al Nord d’Irlanda el vot republicà ha arribat al 42%, sumant els vots del Sinn Fein, que recordem no acudeix a Westminster, i l’SDLP. Això mostra el gran suport al procés de pau que, lentament i amb no pocs problemes, va fent més real la idea d’una Irlanda unida.

Pel que fa a Escòcia, la nació amb més similituds polítiques amb el Principat de Catalunya, el Partit Laborista ha mostrat la seva enorme implantació a un territori profundament anticonservador. L’SNP, si bé no ha aconseguit pujar tant com volia, ha aconseguit els millors resultats del partit a Westminster des dels anys 70. Aquests són els dos partits més votants a Escòcia, i per tant d’ells dos depèn el que pugi passar a les eleccions de l’any que ve. L’SNP ha d’intentar treure vots a costa dels liberal-demòcrates, que pactant amb els tories poden veure reduït el seu suport a Escòcia, sense oblidar que el vertader enemic és el Partit laborista, contra qui ha de trobar una estratègia útil i de llarga durada. Els laboristes per la seva banda, arriben millor que a les eleccions de 2007, quan estaven desgastats per mor de la seva acció de poder, especialment per la presència britànica a l’Afganistan. D’aquesta manera, el partit que pot ser decisiu és el de Nick Clegg, qui es trobarà a una situació difícil, ja que pactar amb l’SNP suposaria acceptar el referèndum mentre pactar amb els laboristes sembla complicat degut al pacte a Westminster.

Amb tot, el que més importa per la política escocesa és que el tema central de les properes eleccions sigui el referèndum sobre la independència i no la crisi econòmica. Això preocupa a gran part de l’stablishment, molt conscient que el dia que Escòcia faci el referèndum li seguirà el Nord d’Irlanda i, molt probablement, el País de Gal·les. I és que a hores d’ara sembla gairebé impossible que el sistema polític britànic duri molt més temps sense cap canvi ni adaptació a les noves realitats de les velles nacions que el composen.

Davallant cap a Cort encara he trobat molta més gent que devia anar cap a la feina (o sortir de ca l’amant, qui sap?) en bici, i moltes bicis aparcades als pàrkings, als fanals i als arbres. M’ha agradat, he pensat que cada dia som més, i que encara més serem…

Arribant a la reunió, al darrer carrer, m’he trobat un company de feina que també arribava en bici, hem fet els darrers metres junts. Quan hem aturat, ja hi havia dos companys allà i he comentat el fet que havia trobat que cada dia érem més el que anàvem en bici; l’altre xaval que ha arribat en bici ha dit que ell també ho havia pensat, que ha vist un bon grapat de gent en bici.

Hem aparcat junts, tot rient i pensant que això funciona, que cada dia som més persones que deixam de banda els cotxes i altres mitjans de transport poc ecològics o funcionals en favor de la bici, un mitjà barat, divertit, adaptat a la natura i que et permet fer un poc d’esport, portar una vida més sana en definitiva.

Ara acab d’arribar a casa a dinar i he aparcat just davall, al mateix fanal…Cap volta cercant aparcament, cap mal de cap, ni ORA ni res… Vos hi apuntau?