Al número 877 de la revista Lluc (Juliol de 2011) s’hi va publicar una ressenya que vaig escriure sobre un libre de Xavier Ferré-Trill, Professor de la Universitat Rovira i Virgili. Aquí la teniu, ja em direu què vos pareix.
‘La importància dels intel·lectuals en la construcció nacional’
Construcció nacional: trajectòries i referents (2010), de Xavier Ferré Trill. 243pp
La col·lecció Temps Obert, de Lleonard Muntaner Editor, ha publicat un recull d’articles de Xavier Ferré Trill, professor lector i investigador de la Universitat Rovira i Virgili. Titulat “Contrucció nacional: trajectòries i referents”, el llibre es centra en l’estudi de processos intel·lectuals de construcció nacional, tot analitzant la influència de les idees exposades per diferents intel·lectuals del País Valencià i el Principat.
Al llibre hi apareixen intel·lectuals com Fuster, Eliseu Climent, Pedrolo, Pi i Margall o Rovira i Virgili entre d’altres, i el recull de textos analitza si les seves idees passaren de la fase intel·lectual a la social, tot seguint l’esquema d’etapes del politòleg txec Miroslav Hroch. L’autor afirma a la introducció que el propòsit del llibre és “mostrar precisament el sentit d’una concepció nacional” que engloba tots els Països Catalans, tot superant el “possibilisme autonomista”. D’aquesta forma, Ferré Trill mostra amb la selecció d’articles una reivindicació de la memòria història i del compromís de les mobilitzacions culturals dels anys seixanta i setanta. Cal afegir que també hi ha articles d’altres èpoques, tot i que temàticament relacionats amb els que acabam de comentar.
Al llibre hi trobam històries individuals d’intel·lectuals que es mobilitzaren per canviar la seva societat, fet pel qual aquests intel·lectuals, les seves idees i les seves activitats són el reflex d’una època i d’unes reivindicacions socials. Dues de les idees que apareixen sovint als articles són: en primer lloc, que la defensa de la llengua i cultura catalanes ha estat, la majoria de vegades, una lluita de caràcter polític, de construcció nacional, no únicament cultural; i en segon lloc que el paper d’aquests intel·lectuals no ha estat pas d’espectadors, sinó que s’han implicat de ple en el canvi social i nacional. Això queda perfectament il·lustrat amb la definició que fa de Fuster, un pensador que treballa “per a ser útil a un col·lectiu (un solitari solidari).”
Donant a conèixer les reivindicacions, i mobilitzacions socio-culturals ens alguns casos, d’aquests intel·lectuals, Ferré Trill ens mostra la història de “grups socials subalterns, que articulen (…) la història real” enfront de l’oficial. L’autor destaca que aquestes mobilitzacions poden haver reeixit a nivell social o no: en el primer grup trobam als valencianistes dels anys seixanta, les idees dels quals no han esdevingut majoritàries dins la societat però sí que han tengut una gran influència “qualitativa” pel que fa a la recuperació cultural i política del País Valencià; quant al segon grup, Ferré Trill dedica un capítol a les Cròniques colonials de Pedrolo, escrites ja després de la restauració borbònica. L’historiador analitza el contingut de les cròniques escrites a Diario de Barcelona, i compara l’escriptor català amb Sartre per arribar a la conclusió que les idees de Pedrolo, com les del pensador francès, no es socialitzaren pas. Amb tot, al darrer paràgraf es destaca que aquests tipus de missatges intel·lectuals formen part de la “memòria subalterna”, és a dir de la “històrica crítica”.
Així mateix, hi trobam alguns articles que reivindiquen la superació del “regionalisme conservador” duta a terme per Rovira i Virgili, qui en la seva intenció de construir la nació mirant cap endavant i sobre la racionalitat enlloc de l’historicisme o el sentimentalisme, es veu totalment lligat a la concepció nacional dels valencianistes dels anys seixanta, que veien en els Països Catalans la única sortida possible per esdevenir una nació moderna i europea.
La relació entre identitat i territori, així com la internacionalització del conflicte català també tenen cabuda al llibre. Intel·lectuals com Rovira i Virgili o Batista Roca temps enrere ka defensaven idees com la projecció mediterrània i europea dels Països Catalans (passant per Occitània), o la necessitat d’acabar amb l’expoli fiscal per part de les estructures estatals espanyoles. A més, també hi apareix la pedagogia feta a Cuba per Pi i Margall, reivindicada més tard per Conangla i Fontanilles.
El llibre de Ferré Trill és una peça molt interessant per dos motius bàsics: referent a la historiografia perquè reivindica la història no oficial, especialment pel que fa a la recuperació de tota la memòria història, no només la de la Guerra Civil, i quant a la part menys teòrica, perquè ens mostra uns processos que, reeixits o no, han contribuït a la construcció nacional dels Països Catalans. I aquesta (re)construcció nacional moltes vegades ha funcionat millor gràcies a les mobilitzacions socials i culturals més que a les únicament polítiques.
