A la revista Lluc d’aquest mes hi ha sortit un article sobre el País de Gal·les. El text l’ha escrit un amic que vaig conèixer a Edimburg, en Geraint, i l’he traduït jo. Pens que és molt interessant i vos ajudarà a conèixer un poc més la nació on visc…Gaudiu-lo!!
Travessant l’ull del drac: la nació gal·lesa
Una de les frustracions de ser d’una nació petita és que la gent de fora generalment desconeix on està situat el teu país. Els gal·lesos i els catalans comparteixen aquest problema, i el procés de descriure la situació de la seva nació pot esdevenir ardu però també divertit. La conversa segueix, normalment, el següent esquema:
- Estranger: D’on ets?
- Tu: Del País de Gal·les.
- Estranger: I on és això?
- Tu: Al Regne Unit.
- Estranger: Anglaterra doncs?
- Tu: No, és una nació diferent, amb la seva llengua, història, cultura, etc.
Aquesta conversa és molt típica per a les persones que provenen de petites nacions o nacions sense estat; de fet, la situació seria la mateixa si canviam els termes Anglaterra per Espanya i País de Gal·les per Catalunya. La necessitat que té la gent de tenir un punt de referència quan s’introdueix la nacionalitat és quelcom ben conegut tant pels gal·lesos com pels catalans. Ara bé, quan vaig visitar Catalunya, convidat pels meus amics catalans, vaig poder comprovar que aquesta no és la única característica que les dues nacions tenen en comú: ambdues comparteixen una profunda passió per a la preservació del seu llegat cultural i social (fet que vaig poder viure a La Patum), ambdues tenen una llarga i complicada història amb els seus veïns, i ambdues són nacions orgulloses de la seva existència, orgull que la seva gent mostra per tot allà on va.
La nació gal·lesa
Tot i ser la menys coneguda de les nacions que formen el Regne Unit, Gal·les ha estat sempre un país complicat i interessant. Coneguda com la terra de la cançó degut a la seva rica tradició musical, posseeix una història, cultura i gruix de tradicions molt diferents de la resta del Regne Unit. Com a resultat d’això, té la seva pròpia història política i cultural, basada en una de les llengües més antigues que encara es parlen a Europa. La seva població és de tres milions d’habitants, dos menys que Escòcia i terriblement inferior a la dels seus colossals veïns, els anglesos. Això no ha significat que Gal·les hagi jugat un paper insignificant a la història britànica o fins i tot a la mundial. Gal·les fou el primer país del món en tenir un percentatge més elevat de gent treballant a la indústria que a l’agricultura, i les seves indústries, que incloïen carbó, coure, acer i pissarra, no només ajudaren a progressar a l’economia britànica, sinó a la de tot el món. El País de Gal·les ha estat també un bastió de les idees socialistes i d’esquerres durant segles, i ha conreat el creixement de moviments polítics d’importància cabdal a la història britànica, com ara l’Institut de les Dones o el Partit Laborista. Així mateix, ha contribuït amb nombrosos polítics i homes d’estat que han jugat un paper molt important dins la política britànica; els dos més coneguts són David Lloyd George, que va ser Primer Ministre britànic de 1916 a 1922, i Aneurin Bevan, qui va ser el creador del Sistema de Seguretat Social que encara proveeix assistència mèdica gratuïta per tots els ciutadans britànics, sigui quin sigui el seu origen social o la seva riquesa. I tot i que Gal·les és part del Regne Unit i ha mantingut importants relacions amb la resta de nacions que el formen, el país mostra amb orgull les seves diferències culturals, que el fan ser una nació molt diferenciada de la resta.
Culturalment, el País de Gal·les té una llarga llista d’events i tradicions pròpies. Així, per exemple, és la seu de del major festival d’arts d’Europa, anomenat Eisteddfod. Aquest festival de la llengua gal·lesa, que atreu al voltant de 160.000 persones cada any, mostra a unes 6000 persones d’entre 10 i 85 anys competint per premis literaris, poètics, de dança o cançó. A diferència dels seus veïns, pels que la neo-religió és el fútbol, el rugby és l’esport nacional a Gal·les, i quan la selecció juga al Millenium Stadium, amb les 75.000 localitats plenes, es pot veure l’associació tradicional entre identitat nacional i esport (la mateixa que es veu quan el F.C.Barcelona juga al Camp Nou). Llavors, el drac vola alt, com el vermell, blanc i verd de la bandera gal·lesa omplen de color els carrers de Cardiff, tot mostrant una mescla de passió, orgull i diversitat. Els paisatges gal·lesos també dibuixen una certa relació cultural amb la nacionalitat. El sud del país és famós pels seus quilòmetres d’espectaculars litorals i brillants platges, mentre el nord és més conegut per les desafiants muntanyes i els petits i interessants pobles. Aquesta confiança en una identitat cultural específica, associada amb alguns dels trets anomenats, ha estat allò que ha distingit als gal·lesos de la resta dels països veïns.
Ara bé, tot i els nombrosos símbols culturals que unifiquen la nació, encara avui dia hi ha problemes per definir la identitat gal·lesa. Gal·les és sovint definit com “un nom singular però una experiència plural”[1]; les tensions referents a la llengua gal·lesa
són la principal causa d’aquesta manca d’unitat pel que fa a la definició del que significa ésser gal·lès. Les complexes relacions entre aquells que parlen gal·lès i els que no ho fan són claus a l’hora d’entendre la contestació d’identitats que pateix el país i que ha determinat gran part de la història gal·lesa.
La situació de la llengua gal·lesa.
La llengua és, i ha estat sempre, una eina simbòlica per crear i imposar identitats particulars dintre del context territorial de la nació. Les llengües nacionals i el simbolisme que porten associat connecten a la gent uniformement i els donen un sentiment compartit de pertinença. Com al Canadà amb el Quebec i la llengua francesa, o a Espanya amb el català i l’èuscar, la situació del gal·lès ha promogut tant la diversificació com la unificació del discurs nacional.
Al S.XII es va produir una conversa, que ara ha esdevingut llegenda dins la història gal·lesa, entre el rei Enric II d’Anglaterra i un savi gal·lès; aquesta mostra la pressió que pateix la llengua gal·lesa des de fa segles:
“Ni mai serà destruïda per la ira de l’home, a menys que s’hi afegeixi la ira de Déu, ni crec jo que cap altre nació a més de la gal·lesa, o cap altre llengua, passi el que passi en el futur, sigui present a aquest indret de la terra quan arribi la hora de passar comptes davant el Jutge Més Gran.”
Més tard aquesta conversa va ésser immortalitzada a una de les cançons de folk més populars a Gal·les, Yma o Hyd, apareguda l’any 1981. La tornada “Ry’n ni yma o hyd, er gwaetha pawb a phopeth” (“Encara som aquí, a pesar del pitjor de tot i tothom”), ha esdevingut l’himne dels parlants de gal·lès contra l’opressió de la llengua. Aquesta simbòlica cançó, que se sent sovint al partits de rugby i futbol, subratlla una de les qüestions més complexes pel que fa a la identitat gal·lesa: qui ha d’ésser inclòs al “Nosaltres” del País de Gal·les? La dificultat de definir el què és la identitat gal·lesa generalment inclou discussions sobre la disparitat entre els gal·lesoparlants i els que no ho són. Aquesta relació entre llengua, nació i poder ha configurat gran part de la vida política i cultural del país.
Avui dia el País de Gal·les és un raonable model de societat bilingüe, amb un 21% de la societat capaç de parlar gal·lès amb fluència. De totes maneres, la històrica lluita lingüística amb l’hegemonia nacional anglesa ha estat cabdal a l’hora de configurar les cultures que formen la identitat nacional gal·lesa. 1536 fou l’any de l’Acta d’Unió amb Anglaterra, que va fondre les estructures legals i polítiques de Gal·les sota la llengua anglesa. Des de llavors, un gal·lès que volgués tenir els mateixos drets que un anglès havia d’abandonar la seva pròpia llengua. Això va succeir a un moment en el què el 90% de la població parlava només gal·lès, fet que va crear un canvi de paradigma lingüístic, tot afavorint la deixadesa pel que fa al gal·lès per part de la institucions de la societat gal·lesa.
Tot i que durant els tres segles següents el gal·lès es va mantenir com la llengua del poble, aquesta era majoritàriament rebutjada pels esglaons oficials de la societat. Aquest model va començar a canviar amb l’arribada del procés d’industrialització i els grans canvis demogràfics associats amb la Revolució Industrial. Això va donar peu no només a un moment clau per a la llengua gal·lesa, sinó també per a la pròpia identitat nacional. La població es va incrementar de mig milió de persones als inicis del S.XIX a 2.600.000 persones l’any 1921[2]. Aquest fet motivà per una banda l’arribada de centenars de milers d’immigrants de fora de Gal·les, transformant les valls del sud-est del país, i per una altra banda nombroses migracions internes de les comunitats rurals del nord i l’oest del país, que es desplaçaren cap a les ciutats industrials del sud. Això va provocar un desenvolupament desigual entre el nucli i les perifèries, dibuixant una clara divisió cultural i econòmica entre les zones rurals i les urbanes. Així, el procés d’industrialització va provocar la creació d’una nova taxonomia de la identitat gal·lesa, que distingia als habitants de les zones rurals del nord i l’oest del país, amb uns llaços molt estrets amb el gal·lès i la cultura rural d’arrel tradicional, d’aquells que vivien a les zones del sud o frontereres, associats a la cultura industrial i a l’anglès com a llengua majoritària.
Amb la urbanització arribaren canvis estructurals, ja que la riquesa del sud-est gal·lès va atreure milers d’immigrants. Aquests canvis implicaren que a l’any 1830 el sistema legal gal·les ja estava completament incorporat dins Anglaterra, la qual cosa va significar que la llengua gal·lesa va deixar de ser la llengua dels documents oficials. A més a més, es va introduir al sistema educatiu l’ús del Welsh Nots, una peça de fusta que, col·locada al coll dels alumnes que parlaven la seva llengua materna, volia ridiculitzar l’ús del gal·lès dins les escoles del país. Aquests fets provocaren una eliminació cultural i política de la llengua a les esferes públiques. L’impacte que la Revolució Industrial va tenir sobre la llengua és manté con un tema de disputa: mentre alguns argumenten que aquests canvis demogràfics massius varen erosionar la llengua perquè nombroses famílies de diferents contextos anaren a viure a les valls, fent servir l’anglès com a llengua principal de comunicació, altres addueixen que les migracions internes foren les que salvaren la llengua, tot unint diferents comunitats i creant espais de preservació lingüística. Sigui com sigui, allò que ha de ser recordat és que la industrialització va suposar un impacte tant per a la llengua gal·lesa com per la percepció de la identitat nacional a fora del país; encara que dintre del País de Gal·les la cultura associada al paisatge rural es mantingué com a la representació oficial de la identitat gal·lesa fins els anys 80 del S.XX, a fora del país la popularització de la gal·lesitat associada amb la mineria, els cors musicals masculins, el rugby, les valls i la solidaritat obrera mostraren una versió totalment diferent. Alguns films que guanyaren premis Òscar com How Green Was My Valley? (1940), i The Proud Valley (1941), varen ajudar a popularitzar una versió molt diferent de la identitat nacional, tot complicant la tasca de definir què, on i qui era Gal·les. Per consegüent, la importància històrica de la industrialització fou una causa fonamental de la fragmentació geogràfica del país, tot iniciant un procés que dividiria les dues concepcions de la gal·lesitat, les quals discutien la preeminència de la llengua.
Fins els any 30 del S.XX el gal·lès semblava tenir un futur poc prometedor, però la creixent pressió dels emergents grups nacionalistes com el Plaid Cymru (Partit Nacional Gal·lès), fundat l’any 1925, i més tard el moviment de protesta estudiantil Cymdeithas yr Iaith (1962) (La Societat Gal·lesa), promogueren alguns canvis positius per a la llengua. Durant els anys 60 més de 500 persones foren empresonades per accions com ara pintades a les senyals de trànsit, batusses, i crema d’edificis[3]. La resposta del govern a les accions d’aquests militants fou “clarificar l’estatus legal de la llengua gal·lesa i considerar quins canvis legals era necessari introduir”. L’any 1988 va ser molt important perquè el gal·lès va ser introduït com a assignatura obligatòria a les escoles on la llengua vehicular era l’anglès, i el 1993 es va aprovar una nova Llei del gal·lès, que va promoure la creació de la Taula de la Llengua gal·lesa, amb la funció de promoure l’ús de la llengua i assessorar al govern central sobre la situació lingüística. A pesar d’aquests canvis, la majoria d’àrees de govern del País de Gal·les eren gestionades mitjançant el sistema unitari del govern britànic, i no va ser fins el procés de devolution, iniciat l’any 1997, que la fortuna de la lluita per a la preservació del gal·lès va canviar. Aquest procés va donar lloc a la creació, el 1999, de l’Assemblea Nacional de Gal·les, i la subseqüent aparició del sistema de govern multilateral dins el Regne Unit.
La Llei de Govern de Gal·les (1998), aprovada com a conseqüència dels resultats del referèndum, afirmava que l’Assemblea podia dur a terme les accions apropiades per recolzar la llengua gal·lesa; a més a més, aquesta llei implicava que ambdues llengües havien de ser tractades en igualtat de condicions, tot establint una càmera bilingüe[4]. Una enquesta governamental duta a terme l’any 2004 mostrà que el 21,7% de la població major de tres any (611.000 persones) parla el gal·lès amb fluència; aquestes dades milloren les de l’any 1991 (18,7%), i les de 2001 (20,8%). Mentre la llengua viu una revifada (per bé que petita), la progressió cap a una societat on el gal·lès pugui tenir el mateix estatus que l’anglès dins el País de Gal·les és un tema de discussió constant, i entendre aquesta relació és fonamental per entendre la identitat gal·lesa.
El futur?
Avui dia, com molts altres països post-industrials, Gal·les té per davant el repte de la desocupació laboral associada al declivi de la indústria i al trasllat de companyies a India i Xina en busca de ma d’obra barata. Això significa que per generar doblers i atreure inversions, el nivell d’autonomia assolit i la relació amb Westminster seran fonamentals pel seu futur. El mes de març de 2011 la ciutadania gal·lesa decidirà mitjançant referèndum si vol més poders autònoms retornats des de Westminster. Si la majoria vota a favor, el govern de l’Assemblea Gal·lesa podrà aprovar lleis sobre temes com l’educació o la reforma agrària sense haver d’esperar l’aprovació del govern britànic. El resultat d’aquest referèndum serà també un bon indicador del grau d’unitat que existeix al país. A diferència d’Escòcia, on la identitat nacional prové del seu particular sistema legal i educatiu, així com de la premsa i el mitjans de comunicació, el País de Gal·les, que només té una administració separada des de l’any 1964, ha confiat en el localisme, i en la llengua i la cultura com a símbols de la seva identitat nacional. La confiança en icones culturals com la llengua no ha ajudat a l’aparició d’un sentiment unificat d’identitat nacional. Una de les conseqüències d’això era que el Plaid Cymru, l’únic partit nacionalista a Gal·les, només representava a aquells que parlen gal·lès, la qual cosa implicava que aquells que no el parlen no podien ser nacionalistes. Per tant, ésser parlant de gal·lès significava tenir certes idees polítiques, com es va mostrar al referèndum sobre la devolution (1997), quan les àrees on la llengua gal·lesa és predominant foren les que votaren a favor.
No obstant això, el referèndum de 1997 va ser un moment important pel Regne Unit, així com per a la identitat nacional gal·lesa, ja que si bé el vot a favor de més autonomia va guanyar per una minsa majoria de 51% contra 49%, quan es compara amb l’anterior referèndum (1979), el canvi és molt significant: un 30% més de vots afirmatius, amb un 15% de canvi de vot. Una de les principals causes d’aquest canvi fou que la generació que votà l’any 79 havia estat aquella que va créixer després de la 2ª Guerra Mundial, amb una economia nacionalitzada dins un estat de benestar, on la Britishness era una part fonamental de la identitat nacional. L’any 1997, en canvi, la generació dominant mostrà una menor adscripció al sentiment d’identitat britànic, fet que mostra un increment del sentiment patriòtic gal·lès; aquest patriotisme d’arrel universal jugarà un paper fonamental al futur debat polític.
Quant a la independència, aquest no és, certament, un objectiu realista a curt termini dins la política gal·lesa. A hores d’ara, si es fes un referèndum el vot seria probablement negatiu. Això és així perquè avui dia la majoria de la població es sent còmode dins el Regne Unit i no veu cap necessitat de trencar amb l’Estat britànic. Encara que un major percentatge de la població es sent més gal·lesa avui que fa quaranta anys, la majoria es troba còmode identificant-se en segon lloc com a britànic. Pels gal·lesos, aquesta sentiment es concebut més com un benefici que com un destorb. Tanmateix, la idea que per ésser nacionalista gal·lès s’ha de ser parlant de gal·lès s’està reduint, i els que no parlen gal·lès troben, a poc a poc, el seu espai. Com a resultat d’això, la unitat d’identitat gal·lesa és més factible avui que fa trenta anys. Si resultant d’aquesta creixent unitat pel fa que a la identitat nacional aparegués un partit independentista amb un discurs que anàs més enllà de les habilitats lingüístiques, llavors la població, desil·lusionada amb la distància de Westminster, tal vegada podria voler trencar amb la unió. Però fins que aquest dia arribi el foc de la independència gal·lesa romandrà al ventre del drac.
Geraint Rhys Whittaker
Graduat en Geografia (amb honors) i MSc en Teoria del Nacionalisme.
Traducció de Guillem Colom-Montero
[1] Osmond, J. (2002) Welsh Civil Identity in 21st Century in Harvey. D.C, Jones, R. , McInroy and Milligan, C. (eds), Celtic Geographies: Old Cultures, New Times, London and New York, Routledge, pp 69-90
[2] Williams, G. (1985) When Was Wales? A History of the Welsh, London, Penguin
[3] Birch, H (1977) Political integration and disintegration in the British Isles, London Allen & Unwin,
[4] Williams, C. (2008) Linguistic Minorities in Democratic Context, Basingstoke, Palgrave Macmillan
Guillem…i amb tot això, t’ hi veurem, enguany, a la Patum?