Tornam…

Ja feia setmanes que estava pensant en resucitar el blog i avui m’hi he decidit. La recent victòria de l’SNP m’ha fet recordar una ressenya que vaig publicar a la revista Lluc i quan he tengut ganes de compartir-la he vist que aquest era la millor opció.

Alhora, les ganes de comunicar-me amb vosaltres, ara que seguesc enfora, tot i que amb molt menys temps lliure que l’any passat. Això influirà molt en la freqüència i els continguts del blog.

Una abraçada per a totes!!

THE MODERN SNP: FROM PROTEST TO POWER,

per Gerry Hassan (editor).

2009. Edinburgh University Press

 

75è ANIVERSARI EN UN GRAN MOMENT

 

L’any passat l’Scottish National Party (SNP) celebrava els 75 anys d’existència, i ho feia en el millor moment de la seva història: presidint el Govern escocès i marcant l’agenda política d’aquesta petita nació del nord d’Europa. En aquests 75 anys d’història el partit que avui dia presideix Alex Salmond ha passat de ser un partit minoritari i ridiculitzat a ser un partit de govern, respectat i temut. En aquesta òptima situació, el mes de novembre es presentà un llibre que analitza aquests 75 anys, titulat The Modern SNP: From Protest to Power. Editat per Gerry Hassan, “l’intel·lectual més influent d’Escòcia” segons el diari Sunday Herald, es compon de 16 capítols escrits per 18 acadèmics, majoritàriament professors universitaris, que estudien des de diferents punts de vista i temàtiques l’SNP. Així doncs, hi trobem anàlisis històriques, sociològiques, electorals, de la política econòmica, social i cultural, del paper de l’SNP als parlaments escocès, britànic i europeu, etc.

L’únic autor que escriu més d’un capítol és el mateix Hassan, que ha escrit i editat una dotzena de llibres sobre la política escocesa durant els darrers deu anys, els mateixos anys que fa que s’inaugurà el Parlament escocès, anomenat Holyrood pel carrer on s’ubica a Edimburg, la capital escocesa. Al primer capítol Hassan analitza el creixement i l’augment d’influència de l’SNP, especialment als darrers 40 anys, tot destacant que ha “definit i reformat la política escocesa, portant la dimensió escocesa al centre del debat polític i forçant altres partits polítics a respondre en els seus termes”. Així mateix, Hassan destaca que des que s’inaugurà el flamant parlament nacional, l’SNP ha passat de ser una força d’oposició -a la contra- a ser una força de govern que intenta transmetre autoconfiança al poble escocès. Aquest canvi històric s’analitza en dos capítols: el primer examina el partit des de la seva creació l’any 34, fet que el converteix en un dels partits nacionalistes més antics d’Europa, fins a mitjan anys 60. El següent comença l’any 67, quan el partit guanya un lloc al parlament, a la circumscripció de Hamilton, fet que “marcà l’inici d’una nova era a la política escocesa”, i acaba amb la creació del Parlament escocès, gràcies a un referèndum guanyat per una ample majoria. D’aquesta forma, el capítol estudia la conversió de l’SNP en un partit professional que ja forma part dels principals actors de la política britànica. Aquesta entrada de l’SNP al mainstream polític només ha estat possible des de la creació del parlament de Holyrood, com bé explica Colin Mackay al setè capítol: “El Parlament escocès ha donat a l’SNP una plataforma política i un estatus que mai hauria assolit d’altra forma”. Així mateix, l’autor incideix en el fet que això també ha portat pragmatisme i realisme al partit, ja que ara, governant, les promeses s’han de complir.

Les promeses que l’SNP ha fet durant anys i anys a l’oposició són analitzades, juntament amb les actuacions que ha pres durant els seus dos primers anys al capdavant del Govern escocès, als capítols nou, deu i onze. El primer està dedicat a la política econòmica, una de les tensions històriques del partit, que sempre ha posat per davant el fet de ser el partit nacional escocès i no pas el fet de ser un partit de dretes o esquerres. Els autors defineixen la política econòmica del partit de Salmond com un “neoliberalisme amb cor”, car el partit veu bé la globalització i el model econòmic que implica. Però aquesta ha estat la causant d’una crisi econòmica que ha afectat profundament Escòcia i l’SNP: ha semblat que el país depèn econòmicament del Regne Unit i les aspiracions independentistes de l’SNP han quedat en un segon pla. Per això, la conclusió del capítol és que el partit no ha estat prou valent per allunyar-se del neoliberalisme i presentar-se com una opció socialdemòcrata, que és, de fet, el que diu la ideologia del partit. Amb tot, com bé observa Stephen Maxwell al capítol posterior, el manifest de les eleccions de l’any 2007 “deu ser un dels compromisos més radicals per a la redistribució (de la riquesa) fet per qualsevol partit polític del Regne Unit des de la fundació de l’estat del benestar”. I és que l’SNP es mou, des de principis dels anys 90, dins el dualisme socialdemocràcia-neoliberalisme, la qual cosa ha donat com a resultat un partit que aplica polítiques neoliberals pel que fa a l’economia i polítiques socialdemòcrates pel que fa a les qüestions socials. Tot i això, l’SNP és un partit que mai ha patit cap divisió per motius ideològics, i el repte actual com a partit de govern és vincular el progrés social a la independència. Pel que fa a la cultura, Philip Schlesinger critica fortament que l’SNP hagi subordinat la cultura a l’economia, ja que ha aplicat la coneguda com a economia creativa (basada en l’ímpetu individual que produeix propietat intel·lectual i impuls empresarial), que ja fa temps que el Nou Laborisme posà en marxa al Regne Unit. Per altre banda l’autor aplaudeix les polítiques televisives que el partit ha aplicat, i destaca la creació d’un canal en llengua gaèlica i la intenció de crear una televisió nacional escocesa separada de la BBC

Els capítols cinc i sis, en canvi, són completament acadèmics, i investiguen diferents aspectes referents al partit: mentre el primer analitza el sistema polític escocès, en què a més de circumscripcions també hi trobem un sistema en part proporcional, fet que afavoreix l’SNP, el segon estudia com són els afiliats del partit, i arriba a la conclusió que la majoria són homes, més vells que a la resta de partits, de classe mitjana i ben educats, generalment professionals. Al fet que la majoria de membres del partit siguin homes s’hi dedica un capítol sencer, el quart, en què les autores afirmen que el partit pateix un vell problema de la política escocesa, però que cal solucionar per abandonar la imatge de “partit de mascles” en favor d’un vertader nacionalisme modern. I és que aquest nacionalisme modern, tornant al capítol sisè, es mostra en el fet que quasi un 7% dels afiliats procedeixen d’Anglaterra; així mateix, aquest fet mostra com el partit promou un nacionalisme de tipus cívic.

El fet de ser un nacionalisme cívic és considerat com un avantatge a Escòcia i a tot el Regne Unit, paradigma de la societat multicultural. Així, el capítol quinze, que es dedica a estudiar diferents casos de nacionalisme arreu d’Europa, mostra les diferències entre nacionalisme cívic i ètnic. En un capítol molt teòric, en què l’autor destaca que si el nacionalisme abans podia ser vist com quelcom antimodern, avui és una ideologia “identificada amb allò modern i fins i tot postmodern”. Escòcia i Catalunya apareixen com casos històricament clars de nacionalisme cívic, mentre al País Basc encara hi ha certes reminiscències d’un nacionalisme ètnic. Tot i aquestes similituds entre Escòcia i Catalunya, l’autor critica el fet que a Escòcia mai no s’ha apostat per la construcció nacional, pel fer país (l’autor utilitza l’expressió en català i a continuació la tradueix com “to make the country”). Fins i tot hi troba la resposta: “Tal vegada perquè la identitat nacional i les fronteres no han estat mai qüestionades, els nacionalistes (escocesos) simplement han assumit que la nació existeix.” Aquesta absència de redefinició nacional la connecta amb les mancances culturals del nacionalisme escocès, massa centrat en temes econòmics.

Un dels temes que l’SNP sí ha treballat a fons, i el llibre tracta, és el significat de la idea d’independència en un món connectat i globalitzat com el que vivim avui dia. D’aquesta forma, Alex Wright escriu sobre les relacions de l’SNP i el moviment nacionalista escocès amb el Regne Unit, i destaca el fet que el partit accepta la reina britànica com a cap d’estat; d’aquesta forma, la conclusió de l’autor és que el fet de ser britànic “seria essencialment un fenomen cultural i social”. Al següent capítol s’investiga la idea dels diferents graus d’independència que Escòcia pot assolir dins la Unió Europea. És interessant veure com l’SNP, tot i no donar suport a certes polítiques aplicades per la UE, afirma que aquesta unió és la natural del país, tot rebutjant l’OTAN, organització de la qual vol sortir. Aquí i a d’altres capítols s’emfatitza la idea que el partit ha superat la tradicional divisió entre aquells que només acceptaven la independència, anomenats “fonamentalistes”, i els que veien, i encara veuen, aquest fet com un procés gradual; aquesta superació ha arribat gràcies a l’ascens del partit des de la devolució del parlament escocès.

Un dels capítols més interessants és el que Hassan dedica a les relacions entre el Partit Laborista i l’SNP, que sempre han estat extremadament complicades perquè els dos partits comparteixen electorat. D’aquesta forma, mentre el Laborisme encara considera els nacionalistes “com una força il·legítima dins la política escocesa”, l’SNP l’acusa de ser “el Laborisme londinenc”. El Laborisme, per la seva banda, no es queda curt quan encara anomena l’SNP “tartan tory”, intentant  relacionar el nacionalisme i el conservadorisme. El que Hassan considera més important és la batalla que ambdós partits tenen oberta per construir “la democràcia social escocesa”, especialment des que el partit de Salmond governa el país. Un altre dels capítols tracta sobre el Grup 79, nom que fa referència a un grup de militants que foren expulsats del partit a principis dels anys 80. Aquests afiliats volien radicalitzar el partit, convertint-lo en un partit socialista i republicà. Si bé no aconseguiren els seus objectius, allò més interessant és veure que el mateix Salmond fou un dels impulsors del grup, i ell mateix va ser-ne expulsat durant un mes. El capítol inclou una reflexió que el president escocès va fer sobre aquest fet l’any 2008: “Sovint he reflexionat que hi va haver una gran part de culpa per part meva”.

En definitiva, ens trobem davant un llibre que analitza el partit des de múltiples angles i, tot i ser acadèmic, és molt assequible per al públic interessat en la història de l’únic partit que avui dia pot portar Escòcia cap a la independència. Una de les mancances del llibre és que no analitza la possible situació de l’SNP després de la independència. Tal vegada per això el mateix Hassan es demanà el dia de la presentació si algú sap quines polítiques aplicarà l’SNP quan el seu objectiu primordial a dia d’avui s’hagi assolit. I és que el llibre no estalvia crítiques, sempre constructives, i expressades de forma clara i directa. Ara bé, si com diu Hassan l’SNP és un partit que “s’ha adaptat als nous temps de forma molt més convincent que els dos principals partits del Regne Unit”, el més possible és que el dia després de la independència els de Salmond s’adaptin al nou escenari: una Escòcia independent, però que mantindrà molts lligams amb el Regne Unit, com ara el cap d’estat: una reina, en el cas de l’estat britànic.

---