“La poesia té a veure principalment amb l’expressió de sentiments i emocions, i els sentiments i les emocions són específics, mentre que el pensament és general. És més fàcil pensar en una llengua estrangera que sentir-hi. Per tant, no hi ha cap art més obstinadament nacional que la poesia. A un poble se li pot prendre la llengua, es pot suprimir i es pot obligar a les escoles a ensenyar-ne una altra; però si no ensenyes aquell poble a sentir en una llengua nova, no has fet desaparèixer la vella. Reapareixerà en la poesia, que és el vehicle dels sentiments. Podem dir que el deure del poeta, com a poeta, només és indirectament envers el seu poble. El seu deure és envers la seva llengua, primer per conservar-la i, en segon lloc, per ampliar-la i millorar-la.”
Sobre poetes i poesia. T.S Eliot, poeta i crític literari angloamericà.
Quin fragment més preciós, i quanta raó! Si no te sap greu, te’l prendré per ensenyar-lo a una gent que li agradarà molt…
I la nostra llengua catalana n’és molt rica, en poesia: Bauçà, Pere Quart, Martí i Pol, Estellés, Bonet, Brossa, Riera… darrerament estic descobrint en Vinyoli, un gran, també.
Una abraçada!
El teu deure és envers nosaltres.
Què passa amb el teu blog?
Besades