Anuari dels moviments socials de Mallorca.

Demà divendres, la gent de contrainfo.cat presenta a Palma el fantàstic anuari dels moviments socials de Mallorca durant el 2011. No només és un llibret molt ben editat i amb articles imprescindibles, sinó que també és una feina molt necessària per, com expliquen a la introducció, “sapiguem qui som, dón venim i, sobretot, cap a on volem anar”.

Des del meu punt de vista, aquest Anuari és una mostra més del creixement qualitatiu i quantitatiu dels moviments socials a Mallorca. Fa molta patxoca tenir-lo entre les mans, fullejar-lo, llegir-lo i rellegir-lo, analitzant cada article i repensant les estratègies per a continuar lluitant. Per la meva banda, és tot un plaer haver-hi contribuit amb el següent article.

 

 

LA REPRESSIÓ I LA VISIBILITZACIÓ DE LES LLUITES

L’axioma diu que a les societats industrials hi ha lluites obreres. I hi ha lluites obreres perquè hi ha desigualtats. Parafrasejant Foucault, on hi ha opressions, hi ha resistències. A Mallorca sempre ens han explicat que som una societat cofoia, adormida, menfotista. Una societat que no lluita. Ens ho han dit i repetit una i mil vegades. És allò de que la història l’escriuen els guanyadors.

I quan més ens ho repeteixen, més conscients som de que és mentida….

Perquè hi ha un altre axioma molt obvi, massa obvi. És aquell que diu que on hi ha lluita, hi ha repressió. I per molt que ho intentin amagar els que ens escriuen la història, a Mallorca hi ha, i hi hagut molta, repressió. Aquesta repressió no neix del no res, no s’aplica perquè sí, sinó que respon a l’existència d’unes lluites determinades, contundents i antagòniques. Aquestes lluites han crescut, ningú no ho pot negar, i en molts casos han estat reprimides. La cara més visible l’han formada les càrregues policials, les detencions, els judicis i la criminalització mediàtica. La menys visible, els seguiments policials al portaveu d’una organització juvenil, mai no desmentits pel Delegat del Govern espanyol, les pressions a familiars de militants polítics, els dossiers policials que ajuden a escriure articles de premsa, i un llarg i infinit etcètera.

Aquí és on relat del consens de la democràcia capitalista i les seves llibertats col·lapsa: 2 joves detinguts per pujar al balcó de Cort el dia de la constitució de l’Ajuntament. Minuts abans el balcó estava ple de militants del Partit Popular, però aquests joves no tenien invitació; segurament aquesta s’aconseguia amb un carnet, de color blau. Tres persones detingudes el dia després del desallotjament de l’Acampada de Palma, en un horabaixa d’indiscriminades càrregues policials que donaren la volta a les televisions de tot l’estat. Un membre del 15M detingut la Nit de l’Art mentre intentava entregar un díptic a José Ramón Bauzá. El jove es va acostar massa al poder i va acabat dormint a les clavegueres de l’estat. Com també s’acostaren massa al poder les persones que celebraven Sant Agustí a Felanitx, i acabaren amb els ulls plens de gas pebre d’un policia local, a més d’alguns cops de porra dels antiavalots de la Guàrdia Civil. Els que també s’hagueren d’acostar a un dels poders de l’estat, el judicial, foren les 11 persones, nou d’elles militants de Maulets i una del CJC, jutjades per insultar Jorge Campos, president del Círculo Balear, quan aquesta organització anà a provocar a una manifestació contra la corrupció. Un membre del SEPC també fou jutjat, i condemnat, per realitzar pintades durant la vaga general del 29 de setembre de 2010.

La llista no s’atura aquí, no ens hi cap a aquest article. Amb tot, cal destacar el cas més visible: succeí a principis d’any, quan 4 joves independentistes foren detinguts per la policia espanyola acusats de causar els disturbis de la manifestació de la Diada de Mallorca. A la detenció li va correspondre una criminalització per part del mitjà estàndard de l’espanyolisme a Mallorca, que va dedicar portades i pàgines completes a desprestigiar dos dels detinguts, militants d’Endavant (OSAN). A hores d’ara la fiscalia demana 3 anys de presó per un dels joves i 2 anys per a la resta, a més de 13 mil euros de multa.

Però aquesta repressió, enlloc de debilitar les lluites, les ha enfortit, les ha fet encara més visibles. Tot i les mancances, que encara són moltes, avui dia som més difícils de negar, d’amagar. La unitat aconseguida en la resposta ens marca el camí: rodes de premsa, grups de suport, concentracions solidàries, encartellades massives, xerrades arreu…. Feina conjunta i amb sentit molt clar: afirmar ben clar que enguany, a Mallorca, s’ha complert un altre axioma: on hi ha repressió hi ha solidaritat. Com ja sabeu, la solidaritat és la tendresa dels pobles i les persones, i que aquesta solidaritat es faci efectiva és un triomf per als moviments socials. I una derrota per a l’estat, que veu com si ens toquen a una, ens toquen a totes.

Marc Garcia, el portaveu de Maulets Palma que denuncià seguiments policials, afirmà que “si augmenta la repressió, és que estam fent una bona feina.” I aquesta bona feina ha de continuar durant el 2012: plena de ganes i il·lusió, i també d’autocrítica comuna per a continuar creixent.

Guillem Colom

‘Acampada al cor del disticte econòmic de Londres’

Aquest article surt publicat al proper L’Accent, número 215.

ACAMPADA AL COR DEL DISTRICTE ECONÒMIC DE LONDRES

L’acampada de la capital anglesa segueix l’exemple de les homòlogues americanes i intenta alentir les lluites socials al cor del sistema capitalista europeu.

Guillem Colom. Bangor, Gal·les.

Quan el passat 15 d’octubre una grup de persones ocuparen l’explanada de la Catedral de Sant Pau, al bell mig del districte econòmic de Londres, molts pensaren que la protesta tenia els dies contats. La societat britànica mostra, generalment, poca comprensió a les protestes al carrer, ja que es considera que el lloc per a fer política és el parlament, el més antic del món, que en diuen del de Westminster. A hores d’ara és David Cameron, Primer Ministre britànic, qui està liderant a Europa la política de retallades més extrema des de la funesta era Thatcher, i dins una part significativa de la societat hi ha un convenciment que aquestes retallades no han fet més que començar, que el pitjor està per venir.

En aquest context va néixer Occupy London. La protesta va començar per mostrar la solidaritat amb Occupy Wall Street, la qual cosa ens mostra dos fets: en primer lloc, que els britànics segueixen observant amb molta més atenció el que succeeix als Estats Units d’Amèrica que a Europa; i en segon lloc, que el moviment d’ocupacions està agafant un perfil global, o més bé Occidental, perquè aquest tipus de protesta està funcionant, majoritàriament, a les capitals de l’anomenat món Occidental.

Dues acampades en set dies

El 15 d’octubre els manifestants començaren a muntar les tendes i a organitzar l’acampada, amb el suport de Julian Assange, qui va fer un petit parlament. Al dia següent ja es va fet públic un senzill manifest de 7 punts, on entre altres coses, es situava la protesta en un context global “arreu del món”, es rebutjaven les retallades socials i es remarcava la necessitat de crear alternatives a un sistema “antidemocràtic i injust”. I aquesta acampada és la forma que aquest grup de persones empra per “treballar cap a la creació” d’aquestes alternatives. Així mateix, es donava suport a la vaga al sector públic del 30 de novembre, que es preveu massiva, i a la manifestació d’estudiants del dia 9 del mateix mes, que va treure 10 mil persones als carrers de Londres.

Dos dies més tard ja hi havia 150 tendes al voltant de la Catedral, i el 22 d’octubre es va organitzar un nou campament a Finsbury Square, amb la qual cosa a hores d’ara hi ha dues acampades a la capital anglesa.

L’acampada de Londres ha estat molt criticada tant per la premsa conservadora britànica com pels coneguts, i vergonyosos, tabloids. Les excuses, com era d’esperar, no es diferencien molt de les de la dreta espanyolista: comportaments antisocials, manifestants mandrosos que són allà perquè no tenen res millor a fer, etc. El Daily Mail i el The Telegraph afirmaren que només el 10% de les tendes estaven ocupades durant el vespre, fet que fins i tot la Policia de la ciutat de Londres va desmentir.

Visitant l’acampada al cor de la City

Tot i la insistència d’alguns membres del Parlament i dels diaris conservadors, a hores d’ara encara no s’ha intentat desallotjar l’acampada. Un dissabte al matí davant la Catedral de Sant Pau dóna una visió completament diferent de la que mostren aquests mitjans: hi ha una gentada, moltes més tendes de les que hi havia fa un mes. La zona d’informació està molt ben organitzada i els visitants entenen ràpidament la forma de funcionament i estructura de l’Acampada. En un parell d’hores es poden veure passar dues manifestacions: una de la Xarxa Internacional de Jueus Antisionistes i l’altra d’un grup de dones sense papers, amb una manifest que incloïa fortes crítiques a les polítiques migratòries i patriarcals de l’Estat britànic. Persones que no es coneixen de res debaten sobre el paper de la Xina dins l’entramat capitalista internacional, i un jove, a l’estil dels trobadors, conta la dura història dels diferents membres d’una família de classe treballadora en format de cançó hip-hop. També es pot trobar informació de diversos col·lectius i organitzacions polítiques, entre elles la taula del Socialist Workers Party.

Molt semblants a les universitats lliures que s’han organitzat a les acampades del Països Catalans, la ‘Tent City University’ és un espai on al voltant de 80 persones escolten la presentació del llibre 23 Things They Don’t Tell You About Capitalism (23 coses que no t’expliquen sobre el capitalisme), per part de Ha-Joon Chang, autor del mateix i professor a la Universitat de Cambridge. Dues hores més tard parla David Harvey, de la Universitat de Nova York, un dels teòrics marxistes més influents avui dia. Els debats provoquen enceses intervencions contra la classe política britànica i internacional, tot sota un pòster del Partit Comunista dels Treballadors d’Iran.

La necessitat d’organitzar la ràbia

L’acampada presenta les mateixes mancances que es podien trobar als inicis d’aquestes als Països Catalans, amb la diferència que el paper que els sectors més reformistes jugaven a casa, la juguen aquí algunes organitzacions cristianes, que estaven allà repartint la seva propaganda. La majoria de manifests i pancartes que s’hi poden trobar no són clarament anticapitalistes (en destaca un que darrerament s’ha posat de moda: “Nosaltres som el 99%”), i a hores d’ara no s’ha anat més enllà dels set punts inicials. Per desgràcia, s’hi pot aplicar la mateixa crítica que Slavoj Zizek feu a les acampades de l’Estat espanyol: “s’hi expressa una ràbia vertadera que no es capaç d’ésser transformada en un programada positiu de canvi sociopolític”[1].

Tot i això, és una obvietat que aquesta acampada ha activat els processos de lluita social, que no deixen d’augmentar dia a dia al Regne Unit. Ara és l’hora que la militància política i sindical intenti organitzar, amb tota aquesta gent, una resposta rupturista i polititzada a les retallades del govern de Cameron, que no són res més que l’expressió local d’una crisi capitalista global.

---

[1] Zizek, Slavoj (2011) ‘Zero-Degree Protest’. London Review of Books. Volum 33, número 17. 8 de setembre de 2011.

‘Parlem-ne, de les eleccions espanyoles’

Article d’opinió que s’ha publicat al número 212 de L’Accent: www.laccent.cat

Parlem-ne, de les eleccions espanyoles

El proper 20 de novembre són convocades unes eleccions generals a les Corts i al Senat espanyols. Com ja va passar a les darreres eleccions locals i  autonòmiques, l’espai del nacionalisme progressista hi presenta dues llistes diferents. L’esquerra independentista, en canvi, ja ha començat a demanar l’abstenció activa, argumentant que en les circumstàncies actuals no s’ha de participar a les eleccions de l’estat que nega els nostres drets. I és que per a aquest moviment les nostres forces s’han de centrar en la lluita social i la construcció nacional a ca nostra, i no a Madrid, on, degut a les mancances democràtiques de l’Estat espanyol, no podrem fer gairebé res que millori la nostra situació. Els partits nacionalistes que es presenten a les Illes Balears, per la seva banda, ni tan sols han dedicat una estona a argumentar el perquè d’acudir a les eleccions del país veí. Presentar-se a aquesta convocatòria electoral està motivat, en gran part, per la tradició pactista del catalanisme, tradició de la qual provenen aquests dos partits.

Aquesta vegada, a més a més, cal afegir que la coalició liderada pel PSM ha dedicat esforços a aconseguir els avals necessaris per poder presentar la llista a les urnes, fet que mostra, de nou, la manca de democràcia a l’Estat espanyol. I això no és anecdòtic: en un context de crisi social i nacional, on hi ha moltíssim feina a fer a les Illes, desenes de militants s’han dedicat a aconseguir uns avals per anar a unes eleccions on els seus dirigents ni tan sols han argumentat perquè cal anar-hi, què hi treurem de bo, els habitants de les Illes, del Congrès i Senat espanyols. L’estratègia d’ERC, per altra banda, és també difícil d’argumentar, ja que consisteix en que un dels dirigents del partit a les Illes vagi de número 3 per la demarcació de Barcelona, la qual cosa té poc sentit perquè ERC presenta llistes pròpies a les Illes. No crec, sincerament, que això faci augmentar la força de l’independentisme a Mallorca, Menorca, Eivissa o Formentera.

Davant aquesta situació, l’esquerra independentista segueix fent feina des de la base i intenta construir un poder popular arrelat als barris i pobles. I ho fa enfortint i impulsant lluites i projectes que cada dia prenen més força arreu del territori: impulsant centres socials i casals populars, promovent l’organització del jovent als instituts, participant del moviment dels Indignats o de centres socials ocupats, acostant-se a altres opcions polítics rupturistes, organitzant campanyes de rebuig a les mesures espanyolistes del PP, enfortint les diverses organitzacions que el composen, etc. Aquest moviment es dedica a construir i treballar una cultura política antagònica, que s’oposi a l’espanyolisme i al capitalisme des de la base, sense fer la més mínima concessió. Els partits nacionalistes, per la seva banda, no només no promouen una cultura política antagònica, sinó que ni tan sols argumenten la decisió de participar a les eleccions del país veí.

Des del meu punt de vista, aquests partits i els seus militants hauríen de fer una reflexió sobre el temps i els esforços que estan destinant a unes eleccions que no sabem que ens podran aportar: què ens aportarà un diputat del PSM a Madrid?  O un d’ERC elegit per la circumscripció de Barcelona? Faran augmentar l’independentisme i les lluites socials a les Illes Balears? Canviaran la realitat social i política? Aturaran les destrosses socials i culturals que imposa Bauzà i que a partir del 20-N impulsarà Rajoy a tot l’estat? Jo pens que no. Pens que allò que farà avançar l’independentisme i les lluites socials a ca nostra serà la feina des de la base, una feina molt més dura i menys visible però amb resultats molt més duradors. Pot semblar molt més complicat, i tant, però l’estratègia de presentar- se a totes les eleccions sense pensar-hi no ens ha fet millorar ni avançar; i d’això sí que n’estic convençut, perquè la situació actual parla per si mateixa. És per això que el proper 20-N els militants de l’esquerra independentista no votarem a les eleccions espanyoles. Però no només això, ja que els mesos abans no dedicarem els nostres esforços a aconseguir avals o fer campanya, sinó que continuarem fent allò que fem tot l’any: impulsarem unes polítiques diferents, les nostres, que no segueixen per res les regles o els temps de les de l’enemic.

 

Guillem Colom

Militant d’Endavant (OSAN)

‘La importància dels intel·lectuals en la construcció nacional’

Al número 877 de la revista Lluc (Juliol de 2011) s’hi va publicar una ressenya que vaig escriure sobre un libre de Xavier Ferré-Trill, Professor de la Universitat Rovira i Virgili. Aquí la teniu, ja em direu què vos pareix.

‘La importància dels intel·lectuals en la construcció nacional’ 

Construcció nacional: trajectòries i referents (2010), de Xavier Ferré Trill. 243pp

La col·lecció Temps Obert, de Lleonard Muntaner Editor, ha publicat un recull d’articles de Xavier Ferré Trill, professor lector i investigador de la Universitat Rovira i Virgili. Titulat “Contrucció nacional: trajectòries i referents”, el llibre es centra en l’estudi de processos intel·lectuals de construcció nacional, tot analitzant la influència de les idees exposades per diferents intel·lectuals del País Valencià i el Principat.

Al llibre hi apareixen intel·lectuals com Fuster, Eliseu Climent, Pedrolo, Pi i Margall o Rovira i Virgili entre d’altres, i el recull de textos analitza si les seves idees passaren de la fase intel·lectual a la social, tot seguint l’esquema d’etapes del politòleg txec Miroslav Hroch. L’autor afirma a la introducció que el propòsit del llibre és “mostrar precisament el sentit d’una concepció nacional” que engloba tots els Països Catalans, tot superant el “possibilisme autonomista”. D’aquesta forma, Ferré Trill mostra amb la selecció d’articles una reivindicació de la memòria història i del compromís de les mobilitzacions culturals dels anys seixanta i setanta. Cal afegir que també hi ha articles d’altres èpoques, tot i que temàticament relacionats amb els que acabam de comentar.

Al llibre hi trobam històries individuals d’intel·lectuals que es mobilitzaren per canviar la seva societat, fet pel qual aquests intel·lectuals, les seves idees i les seves activitats són el reflex d’una època i d’unes reivindicacions socials. Dues de les idees que apareixen sovint als articles són: en primer lloc, que la defensa de la llengua i cultura catalanes ha estat, la majoria de vegades, una lluita de caràcter polític, de construcció nacional, no únicament cultural; i en segon lloc que el paper d’aquests intel·lectuals no ha estat pas d’espectadors, sinó que s’han implicat de ple en el canvi social i nacional. Això queda perfectament il·lustrat amb la definició que fa de Fuster, un pensador que treballa “per a ser útil a un col·lectiu (un solitari solidari).”

Donant a conèixer les reivindicacions, i mobilitzacions socio-culturals ens alguns casos, d’aquests intel·lectuals, Ferré Trill ens mostra la història de “grups socials subalterns, que articulen (…) la història real” enfront de l’oficial. L’autor destaca que aquestes mobilitzacions poden haver reeixit a nivell social o no: en el primer grup trobam als valencianistes dels anys seixanta, les idees dels quals no han esdevingut majoritàries dins la societat però sí que han tengut una gran influència “qualitativa” pel que fa a la recuperació cultural i política del País Valencià; quant al segon grup, Ferré Trill dedica un capítol a les Cròniques colonials de Pedrolo, escrites ja després de la restauració borbònica. L’historiador analitza el contingut de les cròniques escrites a Diario de Barcelona, i compara l’escriptor català amb Sartre per arribar a la conclusió que les idees de Pedrolo, com les del pensador francès, no es socialitzaren pas. Amb tot, al darrer paràgraf es destaca que aquests tipus de missatges intel·lectuals formen part de la “memòria subalterna”, és a dir de la “històrica crítica”.

Així mateix, hi trobam alguns articles que reivindiquen la superació del “regionalisme conservador” duta a terme per Rovira i Virgili, qui en la seva intenció de construir la nació mirant cap endavant i sobre la racionalitat enlloc de l’historicisme o el sentimentalisme, es veu totalment lligat a la concepció nacional dels valencianistes dels anys seixanta, que veien en els Països Catalans la única sortida possible per esdevenir una nació moderna i europea.

La relació entre identitat i territori, així com la internacionalització del conflicte català també tenen cabuda al llibre. Intel·lectuals com Rovira i Virgili o Batista Roca temps enrere ka defensaven idees com la projecció mediterrània i europea dels Països Catalans (passant per Occitània), o la necessitat d’acabar amb l’expoli fiscal per part de les estructures estatals espanyoles. A més, també hi apareix la pedagogia feta a Cuba per Pi i Margall, reivindicada més tard per Conangla i Fontanilles.

El llibre de Ferré Trill és una peça molt interessant per dos motius bàsics: referent a la historiografia perquè reivindica la història no oficial, especialment pel que fa a la recuperació de tota la memòria història, no només la de la Guerra Civil, i quant a la part menys teòrica, perquè ens mostra uns processos que, reeixits o no, han contribuït a la construcció nacional dels Països Catalans. I aquesta (re)construcció nacional moltes vegades ha funcionat millor gràcies a les mobilitzacions socials i culturals més que a les únicament polítiques.

Carta de baixa al Diari ARA davant el seu editorial d’avui, 16 de juny.

Bon dia,

som subscriptor del seu diari des del dia 24 de gener de 2001. Durant aquest temps he vist com als Països Catalans han succeït fets molt vergonyosos, injustos i desagradables, molts d’ells com a conseqüència de la crisi capitalista i política que pateix el nostre país. Des de desnonaments de persones que no poden pagar la seva hipoteca fins a suïcidis de víctimes de muntatges policials, passant per episodis de violència policial a la vaga del 27 de gener o a l’intent de desallotjament de les persones acampades a Plaça Catalunya fa unes setmanes. Molts d’aquests abusos de poder provenen de les institucions que ens governen, com ara els desnonaments o la violència policial. A aquests episodis, generalment, el succeeix l’intent de la classe política de desprestigiar tota mobilització popular que s’enfronti al seu poder i legitimitat.

Cap d’aquests fets ha merescut mai un editorial especial, més llarg que de costum, del seu diari. Avui, però, el fet que ahir un grup de ciutadans bloqueges les entrades al Parc de la Ciutadella i escridassés els polítics que s’hi acostaren, sí que ha merescut una portada i un editorial més llarg del general. No només em decep que dediquin un editorial especial a un fet com aquest, sinó que també entrin el joc de la (suposada) legitimitat democràtica del Parlament. Enlloc d’informar avui vostès han decidit posicionar-se de part d’un dels actors del conflicte, que és la  “la classe política” que manté, juntament amb altres estructures verticals de poder, el sistema injust que patim les persones. Amb la intenció de suavitzar el seu clar i rotund posicionament, visualitzat de forma molt trendi amb el hashtag #aixíno, afegeixen que “la classe política té un greu problema de descrèdit i desconnexió amb la ciutadania”. Sincerament, pens que el problema d’arrel va molt més enllà d’una desconnexió que és real, però que només és la punta de l’iceberg, que és la crisi capitalista que afecta a les democràcies liberals a Occident.

A més a més, referent a la qualitat periodística, i tot i que jo no som periodista, crec que ha estat un posicionament precipitat, motivat per un clima interessat, que han creat les instàncies polítiques, i que la majoria de mitjans del nostre país han seguit.

El dia que em vaig subscriure al seu diari ho vaig fer perquè pensava que era diferent de la resta. Avui he vist que no, i els ho mostraré fent servir una piulada que ahir va circular per la xarxa, tot intentant ésser tan trendi com vostès: enviada per  @JordiRamoneda, la piulada deia “No sé si estic mirant el canal parlament o el canal gran hermano 24h. A tots dos dormen i els hi importa una merda el que hi passa fora.”.

Per desgràcia, el seu periòdic s’ha posicionat, tal com han fet la majoria dels mitjans de comunicació,  amb aquells a qui “els hi importa una merda el que passa fora”; fora de la seva classe (política), fora de les seves estructures de poder, fora de les seva (suposada) legitimitat…fora del  Parlament.

És per això que els deman que donin de baixa la meva subscripció a partir d’avui, dijous dia 16 de juny.

Atentament,

Guillem Colom

P.S. “Els que ahir van fer servir intimidacions i insults estan més a prop dels que l’any 1939 van tapiar el Parlament que dels que el van reobrir quaranta anys més tard.”

He de reconèixer que quan he llegit aquesta frase al seu editorial pensava que no llegia el Diari ARA, sinó algun d’aquells mitjans professionals de la demagògia i la manipulació. Malauradament, era el seu diari. M’he quedat bocabadat davant una afirmació tan vergonyosament demagògica i simplista.

Voleu conèixer un poc més el País de Gal·les?

A la revista Lluc d’aquest mes hi ha sortit un article sobre el País de Gal·les. El text l’ha escrit un amic que vaig conèixer a Edimburg, en Geraint, i l’he traduït jo. Pens que és molt interessant i vos ajudarà a conèixer un poc més la nació on visc…Gaudiu-lo!!

Travessant l’ull del drac: la nació gal·lesa

 Una de les frustracions de ser d’una nació petita és que la gent de fora generalment desconeix on està situat el teu país. Els gal·lesos i els catalans comparteixen aquest problema, i el procés de descriure la situació de la seva nació pot esdevenir ardu però també divertit. La conversa segueix, normalment, el següent esquema:

- Estranger: D’on ets?

- Tu: Del País de Gal·les.

- Estranger: I on és això?

- Tu: Al Regne Unit.

- Estranger: Anglaterra doncs?

- Tu: No, és una nació diferent, amb la seva llengua, història, cultura, etc.

Aquesta conversa és molt típica per a les persones que provenen de petites nacions o nacions sense estat; de fet, la situació seria la mateixa si canviam els termes Anglaterra per Espanya i País de Gal·les per Catalunya. La necessitat que té la gent de tenir un punt de referència quan s’introdueix la nacionalitat és quelcom ben conegut tant pels gal·lesos com pels catalans. Ara bé, quan vaig visitar Catalunya, convidat pels meus amics catalans, vaig poder comprovar que aquesta no és la única característica que les dues nacions tenen en comú: ambdues comparteixen una profunda passió per a la preservació del seu llegat cultural i social (fet que vaig poder viure a La Patum), ambdues tenen una llarga i complicada història amb els seus veïns, i ambdues són nacions orgulloses de la seva existència, orgull que la seva gent mostra per tot allà on va.

Tornam…

Ja feia setmanes que estava pensant en resucitar el blog i avui m’hi he decidit. La recent victòria de l’SNP m’ha fet recordar una ressenya que vaig publicar a la revista Lluc i quan he tengut ganes de compartir-la he vist que aquest era la millor opció.

Alhora, les ganes de comunicar-me amb vosaltres, ara que seguesc enfora, tot i que amb molt menys temps lliure que l’any passat. Això influirà molt en la freqüència i els continguts del blog.

Una abraçada per a totes!!

THE MODERN SNP: FROM PROTEST TO POWER,

per Gerry Hassan (editor).

2009. Edinburgh University Press

 

75è ANIVERSARI EN UN GRAN MOMENT

 

L’any passat l’Scottish National Party (SNP) celebrava els 75 anys d’existència, i ho feia en el millor moment de la seva història: presidint el Govern escocès i marcant l’agenda política d’aquesta petita nació del nord d’Europa. En aquests 75 anys d’història el partit que avui dia presideix Alex Salmond ha passat de ser un partit minoritari i ridiculitzat a ser un partit de govern, respectat i temut. En aquesta òptima situació, el mes de novembre es presentà un llibre que analitza aquests 75 anys, titulat The Modern SNP: From Protest to Power. Editat per Gerry Hassan, “l’intel·lectual més influent d’Escòcia” segons el diari Sunday Herald, es compon de 16 capítols escrits per 18 acadèmics, majoritàriament professors universitaris, que estudien des de diferents punts de vista i temàtiques l’SNP. Així doncs, hi trobem anàlisis històriques, sociològiques, electorals, de la política econòmica, social i cultural, del paper de l’SNP als parlaments escocès, britànic i europeu, etc.

L’únic autor que escriu més d’un capítol és el mateix Hassan, que ha escrit i editat una dotzena de llibres sobre la política escocesa durant els darrers deu anys, els mateixos anys que fa que s’inaugurà el Parlament escocès, anomenat Holyrood pel carrer on s’ubica a Edimburg, la capital escocesa. Al primer capítol Hassan analitza el creixement i l’augment d’influència de l’SNP, especialment als darrers 40 anys, tot destacant que ha “definit i reformat la política escocesa, portant la dimensió escocesa al centre del debat polític i forçant altres partits polítics a respondre en els seus termes”. Així mateix, Hassan destaca que des que s’inaugurà el flamant parlament nacional, l’SNP ha passat de ser una força d’oposició -a la contra- a ser una força de govern que intenta transmetre autoconfiança al poble escocès. Aquest canvi històric s’analitza en dos capítols: el primer examina el partit des de la seva creació l’any 34, fet que el converteix en un dels partits nacionalistes més antics d’Europa, fins a mitjan anys 60. El següent comença l’any 67, quan el partit guanya un lloc al parlament, a la circumscripció de Hamilton, fet que “marcà l’inici d’una nova era a la política escocesa”, i acaba amb la creació del Parlament escocès, gràcies a un referèndum guanyat per una ample majoria. D’aquesta forma, el capítol estudia la conversió de l’SNP en un partit professional que ja forma part dels principals actors de la política britànica. Aquesta entrada de l’SNP al mainstream polític només ha estat possible des de la creació del parlament de Holyrood, com bé explica Colin Mackay al setè capítol: “El Parlament escocès ha donat a l’SNP una plataforma política i un estatus que mai hauria assolit d’altra forma”. Així mateix, l’autor incideix en el fet que això també ha portat pragmatisme i realisme al partit, ja que ara, governant, les promeses s’han de complir.

La llengua i la poesia

“La poesia té a veure principalment amb l’expressió de sentiments i emocions, i els sentiments i les emocions són específics, mentre que el pensament és general. És més fàcil pensar en una llengua estrangera que sentir-hi. Per tant, no hi ha cap art més obstinadament nacional que la poesia. A un poble se li pot prendre la llengua, es pot suprimir i es pot obligar a les escoles a ensenyar-ne una altra; però si no ensenyes aquell poble a sentir en una llengua nova, no has fet desaparèixer la vella. Reapareixerà en la poesia, que és el vehicle dels sentiments. Podem dir que el deure del poeta, com a poeta, només és indirectament envers el seu poble. El seu deure és envers la seva llengua, primer per conservar-la i, en segon lloc, per ampliar-la i millorar-la.”

Sobre poetes i poesia. T.S Eliot, poeta i crític literari angloamericà.

A dins; a fora

“Sabíem que acabaríem al llit des del primer moment que ens varem veure. Hi ha un codi, un llenguatge. El romàntics diuen que està escrit, i és cert: ho està. Està escrit a la mirada, als gestos, a l’entrecuix. No hi ha dubte. Quan qualcú dubta és que no ha entès el missatge, per tant, no s’ha comunicat realment amb l’altre. Queda a fora. La majoria de vegades som a fora, però ens agradaria ser a dins, i per això ens inventam senyals que en realitat no existeixen.

Quan et a dins no has d’inventar res, no hi ha males interpretacions. El veus i ho saps. Et veu i ho sap. Xerrau som si res, dissimulau de puta mare; ningú, al marge de vosaltres dos, no pot sospitar res (…)”

Egosurfing, Llucia Ramis

El Regne (Des)Unit

El dissabte passat em publicaren un article a La Veu de Mallorca sobre les darreres eleccions britàniques. Aquí el vos deixo, i ara que ho faig penso que és el primer cop que se’m podrà veure al bloc, ja que amb l’article et fan enviar una foto…

Ja ho diuen que per tot hi ha una primera vegada!!

El Regne (Des)Unit

Les darreres eleccions britàniques han mostrat una realitat que feia molt temps que certs sectors britànics intentaven amagar: la crisi en la què està immersa el Regne Unit. I no estic parlant de crisi econòmica, sinó de crisi en el model d’estat que es va crear ara fa tres segles.

Des de certs sectors, especialment acadèmics, ja feia temps que es parlava d’aquest problema d’identitat, però a aquestes eleccions això ha esdevingut una realitat ben tangible: els resultats a cada nació que forma part de l’Estat britànic han estat molt diferents, fet que mostra com cada nació, a poc a poc, va agafant el seu camí. Mentre a Anglaterra i País de Gal·les el Partit Conservador ha guanyat per més de deu punts de diferència als laboristes, i al Nord d’Irlanda el Sinn Fein ha esdevingut per primer cop el partit més votat, a Escòcia els partit de Gordon Brown han arrasat, aconseguint un 42,5% dels vots. Les diferències van més enllà: al País de Gal·les el Plaid Cymru ha guanyat un escó més, arribant a tres, fet que mostra com el nacionalisme no ha deixat de créixer els darrers anys a aquesta petita nació. Al Nord d’Irlanda el vot republicà ha arribat al 42%, sumant els vots del Sinn Fein, que recordem no acudeix a Westminster, i l’SDLP. Això mostra el gran suport al procés de pau que, lentament i amb no pocs problemes, va fent més real la idea d’una Irlanda unida.

Pel que fa a Escòcia, la nació amb més similituds polítiques amb el Principat de Catalunya, el Partit Laborista ha mostrat la seva enorme implantació a un territori profundament anticonservador. L’SNP, si bé no ha aconseguit pujar tant com volia, ha aconseguit els millors resultats del partit a Westminster des dels anys 70. Aquests són els dos partits més votants a Escòcia, i per tant d’ells dos depèn el que pugi passar a les eleccions de l’any que ve. L’SNP ha d’intentar treure vots a costa dels liberal-demòcrates, que pactant amb els tories poden veure reduït el seu suport a Escòcia, sense oblidar que el vertader enemic és el Partit laborista, contra qui ha de trobar una estratègia útil i de llarga durada. Els laboristes per la seva banda, arriben millor que a les eleccions de 2007, quan estaven desgastats per mor de la seva acció de poder, especialment per la presència britànica a l’Afganistan. D’aquesta manera, el partit que pot ser decisiu és el de Nick Clegg, qui es trobarà a una situació difícil, ja que pactar amb l’SNP suposaria acceptar el referèndum mentre pactar amb els laboristes sembla complicat degut al pacte a Westminster.

Amb tot, el que més importa per la política escocesa és que el tema central de les properes eleccions sigui el referèndum sobre la independència i no la crisi econòmica. Això preocupa a gran part de l’stablishment, molt conscient que el dia que Escòcia faci el referèndum li seguirà el Nord d’Irlanda i, molt probablement, el País de Gal·les. I és que a hores d’ara sembla gairebé impossible que el sistema polític britànic duri molt més temps sense cap canvi ni adaptació a les noves realitats de les velles nacions que el composen.